Sipnosi: Amb l’ajuda d’una foto i una direcció, un xiquet que viu amb la seua àvia decidix aprofitar les avorrides vacances d’estiu per a buscar sa mare. En la recerca l’acompanyarà un amic de la seua iaia, Kikujiro, un individu de passat obscur (mafiós i busca-raons).

***
Amb un argument ben senzill, Takeshi Kitano realitza un bell film amb elements de road movie, la qual cosa suposa un trencament en la seua curiosa carrera cinematogràfica, massa encotillada en films de culte de temàtica molt violenta (el seu anterior treball, Hana-Bi, per exemple). Ara ens oferix la cara més irònica i divertida d’un director molt personal que ha intervingut en programes còmics de televisió (tot i que el sentit de l’humor japonés és ben diferent al nostre).
Masao i Kikujiro emprenen un viatge en el qual coneixeran moltes coses noves i que, una vegada finalitzat, haurà canviat les seues mentalitats. No només en el cas del xiquet (la seua decepció quan descobrix que sa mare no està treballant fora de casa, sinó que l’ha abandonat per formar una nova família), sinó també de l’adult (qui, de forma paral·lela, reflexionarà sobre un pare absent i una mare que també fa temps que va perdre). El relat es dividix en capítols d’una espècie de quadern escolar i el duo protagonista tindrà ocasió en cadascun d’ells de trobar-se amb una sèrie de curiosos i extravagants personatges amb els quals compartiran nexes d’unió. Finalment, arriben al mar i quan tornen a la ciutat ja res no serà igual.
Destaca molt el sentit de l’humor d’esta cinta (sens dubte deutora de la clàssica El chico, de Chaplin). La ferocitat de Kikujiro acaba en una caricatura d’ell mateix i es transforma quasi en un clown. Els gags ens remeten al cinema còmic mut americà (n’hi ha alguns magistrals, com el del cotxe que derrapa després de ficar-li un clau) i denoten una intel·ligent posada en escena, en la qual juga un paper predominant la utilització del fora de camp. Però també apareixen alguns elements màgics que ens remeten al cinema de Kurosawa (com les escenes oníriques). El sentit de l’espai, els enquadraments (llargs plànols generals), l’hàbil utilització de l’elipsi, el recurs al minimalisme en algunes escenes, l’excel·lent música de Joe Hisaishi o la magnífica interpretació de Kitano són els elements que fan d’este film un producte sòlid i molt interessant.