***

Després de treballar en tot tipus d’ocupacions en la indústria del cine a Espanya (per exemple com a ajudant de direcció de son pare, Carlos Saura, en títols com Taxi, El Dorado, Pajarico, Carmen, El amor brujo o Tango), Saura Medrano debuta com a realitzador adaptant lliurement la novel·la de Martín Casariego El chico que imitaba a Roberto Carlos, un relat situat en la perifèria d’un gran ciutat europea actual (Madrid) i poblat per uns personatges reals i propers: joves atrapats en el seu propi entorn, sense alternatives de futur clares, que sobreviuen com poden, sovint situant-se fora de la llei, en els marges d’una societat del benestar que no compta amb ells. En este sentit, el paisatge social i el clima de la pel·lícula connecten amb altres films recents de la nostra cinematografia, com Deprisa, deprisa (Carlos Saura), Asfalto (Daniel Calparsoso) o Barrio (Fernando León) en la seua voluntat de deixar constància de l’Espanya que no va bé, tot i que cadascun d’ells posseïx les seues pròpies singularitats.
L’entorn d’estos joves és utilitzat principalment amb la finalitat d’establir unes coordenades de comportament que permeten desenvolupar la història d’amor, amistat venjança i passions que té lloc entre uns personatges que es debaten buscant una eixida que sempre és complicada: ni la droga (Aitor Merino), ni l’amor (Fele Martínez i Silke), ni la violència (Patxi Freytez) els permeten escapar d’un destí que no és del tot inevitable si tenim en compte l’aposta pel futur encarnada pels personatges de menor edat, una generació en la qual el director sembla depositar les seues esperances al final de la història.
Una ajustada descripció de personatges i espais són els elements més destacables d’una pel·lícula voluntariosa i honesta, que ens recorda la trama de Romeu i Julieta, però ambientada en un ambient urbà i marginal, amb un canvi de narrador, que és ací el germà menor del protagonista, que veu en ell el model a imitar.
Antonio Saura, germà del director i productor del film, afirma que, a causa del cognom que duen «t’ho penses dos vegades abans de rodar per fi una pel·lícula, perquè saps que no et pots equivocar, que el marge d’error és més xicotet».
Per a Saura Medrano, «les possibilitats d’escapar en un barri marginal són menors; el que em fascina d’esta pel·lícula és com el drama que envolta els personatges és vist des de dos punts de vista diferents, el de Luis, que passa de l’adolescència a la maduresa, i el del seu germà, els ulls del qual són encara els d’un xiquet que desperta a l’adolescència».
Esta història podria confondre’s amb un conte de fades si atenem els noms dels protagonistes: Lobo, Sira, la mare, el Lanas, los Capitanes, però en realitat és una simple història d’amor entre personatges sense encant que viuen en la perifèria d’una ciutat a la qual contemplen, però de la qual mai no formaran part, ja que són rebutjats per la societat. Pel que fa a açò és commovedora l’escena en què el Lanas, assegut al costat d’un precipici, demostra la fascinació que sent per allò que mai no podrà atényer.
Cal destacar també les aportacions dels actors secundaris, que tenen moments memorables, com Paco Rabal, Geraldine Chaplin o Patxi Freytez (a qui recordem en la cinta A los que aman).