El britànic Ken Loach revisa la nostra guerra civil des de la perspectiva de george Orwell en Homantge a Catalunya, és a dir, una visió romàntica, però sense la joventut d’aquell. La pel·lícula comença en l’actualitat, amb un succés corrent: la mort d’un home major en un pis de protecció oficial. La seua neta Kim trobarà ací una vella maleta, dins de la qual hi ha retalls de periòdics, cartes i fotografies que rememoren el passat del seu avi com un jove de Liverpool en l’atur, militant comunista i amant de la noble causa de l’internacionalisme, que s’allista per a defensar la República Espanyola del feixisme representat per Franco i la dreta més reaccionària del país.
Després l’acció es trasllada al temps de la guerra, i se situa principalment en el front d’Aragó, on la manca de logística i la descoordinació de les forces antifeixistes és evident. Ací la càmera de Loach aconseguix captar el caos de la presa d’un poble per part de les milícies del POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista), amb eixe realisme seua tan pròxim al reportatge, citant inclús una famosa fotografia de Robert Capa. Amb este aspecte de docudrama, la posada en escena planteja a continuació un debat assembleari entre els partidaris de la col·lectivització de les terres i els qui opinen que primer cal guanyar la guerra, amb un estil dels actors molt proper a la improvisació.
En tota la filmografia de Ken Loach només hi havia un film històric, Black jack (1979), ambientat en el marc rural del nord d’Anglaterra durant el segle xviii, per la qual cosa esta nova incursió en el gènere suposa una novetat. En qualsevol dels casos, el dispositiu del rodatge no canvia: la càmera figura sempre la crònica de la realitat. Quan els personatges estan plens de la seua vida particular, la realitat els assistix; quan la seua càmera perd el matís dels personatges, tot pretenent un retrat coral que no acaba d’aconseguir, la narració es ressentix. També en esta pel·lícula no acaben de veure’s les conviccions dels personatges, perquè les seues històries s’interrompen i es dispersen amb la mateixa freqüència amb què es fragmenta la narració amb les reiterades aparicions de la neta de Kim llegint cartes i titulars de periòdics.
El compromís ideològic que exigix el cinema de Loach es pot compartir o no. Es tracta, en definitiva, d’una autoexigència. Però esta no ha de caure en la il·lustració de les idees; el cinema, en tot cas, ha de crear-les, i en este cas, de vegades, tenim la sensació que passa el primer i no el segon. Tanmateix, cal destacar la visió de la guerra civil també com una lluita fratricida dins del bàndol republicà, com es reflectix amb gran versemblança en l’episodi de Barcelona, en el qual s’enfronten de balcó a balcó les milícies de la CNT i el POUM contra les forces de l’exèrcit regular de la República, davant la mirada i les increpacions d’una veïna. Però és insuficient i esquemàtic el debat ideològic i històric que es representa entre els partidaris de fer coincidir la revolució amb la guerra i els qui postposen aquella per al moment de la victòria, entre els comunistes llibertaris i trotskistes i els estalinistes.
El nervi narratiu se sent en les escenes de catarsi col·lectiva, on la descripció i l’emoció sorgixen paral·leles al fet que es relata, però en les trobades sentimentals entre els personatges, quan la seua realitat és encara més excepcional perquè és més íntima, el film es perd un poc i es queda només en l’epidermis. Tampoc ens sembla massa convincent presentar un enfrontament entre els bons (el POUM) i els dolents (brigadistes i comunistes del PCE), sobretot quan el més important és la denúncia històrica que promou amb este film.