Hi ha un ampli apartat de la història recent d’Espanya que el nostre cinema ignora a pesar de referir-se a fenòmens tan complexos i propicis per a reflexions sobre el gènere humà i el seu espai social com són el pas de la dictadura a la democràcia o el terrorisme d’ETA. Esta pel·lícula sí que ho fa i, des d’unes perspectives inicials de cinema de gènere que tot seguit matisarem, s’aproxima a les zones obscures (de vegades interessadament obscures) d’una transició que s’ha volgut vendre com el súmmum de l’exemplaritat (la realitzadora, quan va estar al Festival de Berlín, va comentar la sorpresa del públic alemany davant les revelacions sobre un procés que s’ha volgut transmetre sempre com a net).
La nostra transició, com tots els canvis socials de caràcter accelerat i trascendent, disposa de les seues contradiccions i misèries, en este cas concretades en les trames colpistes propiciades per una part qualitativament important de l’exèrcit (molt significatiu el personatge interpretat per Héctor Alterio), en complicitat amb poders policials i econòmics.

Tot un espai de la nostra memòria que sembla estar afectat per la síndrome de Korsakov que patix el protagonista (interpretat per l’excel·lent actor argentí Miguel Ángel Solá) i que li impedix recordar una part de la seua tràgica història com a pistoler al servici de l’extrema dreta en accions deses-tabilitzadores a vegades atribuïdes a l’estrema esquerra (és curiós el repàs que es fa de diversos succesos reals a l’hemeroteca). Una funció d’indagació i de testimoni (per als joves que no van viure estos esdeveniments i per als que sí que els van viure i no volgueren enterar-se) que la pel·lícula complix amb honestedat i coratge, sense marcar-se límits o missatges previs, una voluntat que resulta palpable en la concepció d’escenes com la del funeral militar.

La condició de thriller polític constituïx la principal característica d’este film, però no és l’única, ja que la seua concepció del gènere s’allunya no sols dels models americans —en dotar de complexitat els personatges i els fets i en deixar de banda aquelles convencions o codis més tòpics— sinó també d’altres models del cinema polític per excel·lència (com el representat per Costa Gavras, per exemple).

Sé quién eres és l’òpera prima de la directora Patricia Ferreira, un risc per a una debutant en la gran pantalla. És una pel·lícula complexa: és una història d’amor, d’amistat, un drama psicològic, una pel·lícula d’acció, un thriller polític…
Finalment, cal destacar el magnífic treball actoral (Ana Fernández, després del seu inoblidable paper en Solas, torna a brillar a gran altura). La música de José Nieto dota a les imatges d’una tensió o ritme dramàtic que és clau per a moltes escenes. I, per acabar, la gran fotografia de José Luis Alcaine.