No deixa de ser curiós que la mateixa premisa desenvolupada per Bernardo Bertolucci en El último tango en París es convertisca ací en el punt de partida d’una pel·lícula rodada 26 anys després per un cineasta que solament tenia tres anys quan Marlon Brando s’enrollava amb Maria Schneider amb l’ajuda de la mantega.
El cineasta belga Frédéric Fonteyne no forma part d’eixa generació que després del maig francés va pensar que la revolució política no podia ser revolució, si no anava acompanyada d’una revolució sexual. Tanmateix, Fonteyne sent una necessitat per replantejar el problema de l’amor carnal i d’una reflexió sobre la funció de la sexualitat a una societat en la qual els individus estan vivint una terrible soledat afectiva. Així, no és casualitat que des de perspectives diferents el tema del desig hi estiga present.
Una relación privada (recordem que el títol original francés és Une liasion pornographique), ens mostra uns personatges madurs que compartixen una mateixa fantasia sexual que voldrien realitzar algun dia, per la qual cosa entren en contacte en una revista i se citen en un cafè.
Ella pren la iniciativa de reservar una habitació en un hotel. A part del seu desig mutu i de la mínima descripció física, no saben res l’un de l’altre, ni tan sols el nom.
Com el primer encontre els resulta satisfactori i també el segon, acorden repetir l’experiència periòdicament fins a dues vegades a la setmana. La particularitat dels encontres és que es desenvolupen en l’interior d’un món del qual són l’epicentre absolut.
Sergi López i Nathalie Baye són els actors que, al llarg dels 80 minuts de la pel·lícula, aconsegueixen un admirable treball. Encara que Sergi López compon amb matisos un personatge seriós amb tendència a la rigidesa que aguanta a la perfecció davant d’una actriu com Nathalie Baye, ella és l’element dinàmic de la parella. Amb xicotets gestos, el reflex de la seua cara, dels seus dubtes i certeses, un estil desinbolt de comportar-se, complementat a vegades amb vacil·lacions, construeix un personatge femení amb més contradiccions de les que confessa, complex i sensible. De fet, Natahlie Baye va rebre l’any 1999 el premi a la millor actriu en el festival de Cinema de Venècia.
Frederic Fonteyne sap com donar-li un encertat reclam dramàtic a esta obra amb dos únics personatges que acabaran sentint alguna cosa més enllà del desig físic.
A més, la forma amb què Fonteyne ens conta la història li dóna un valor afegit original. Ignorem si la història que paral·lelament conte cadascun d’ells ho fan a un psicoanalista, un company o una càmera de cinema, però l’ambigüitat des de la qual apareix abordada en l’enunciat de la pel·lícula ens indica que la història que contemplem es desenvolupa en un cert nivell d’abstracció.
Una relación privada ha estat considerada com una obra que parla de la tensió entre l’amor físic i espiritual, entre la passió i el sentiment, fins al punt de definir-la com un poderós assaig sobre el naixement dels afectes. El director d’esta obra ha sabut tractar el tema sense grandiloqüència, però sí amb noblesa, el que la convertix en una pel·lícula molt digna.