La trama d’aquest film es podria resumir en les vivències del mític grup de Liverpool, The Fab Four, els Beatles, durant una gira i les relacions tempestuoses amb la premsa i les fans de principis de la dècada prodigiosa, els albors dels seixanta. Però açò seria una esquematització excessiva. En aquesta pel·lícula, estrenada en 1964 i reestrenada ara, quatre dècades després, però, conflueixen altres elements que a banda de fer més complex el guió, augmenten el seu valor de testimoni d’una època, de document sonor i visual de l’era beat, alhora que revaloritzen el propi film.
La casualitat de la reposició ha fet que tres pel·lícules temps diferents i gèneres distints (E. T. d’S. Spielberg, Amadeus de M. Forman i la que ens ocupa, amb canvis en el muntatge o ampliació del metratge) coinci-desquen en les pantalles i ens donen l’oportunitat de revi-sionar-les, sabrem així si el temps les ha revaloritzat i ha reforçat la seua ubicació en la història del cine. Aquesta dels Beatles ja ha fet alterar l’opinió d’algun crític, com la de Jaume Figueres (Magacine, Canal +) que en el seu moment, segurament dut per la inexperiència i les idees dominants en l’època, va denostar la pel·lícula i ara reconeix que es va precipitar. Tal vegada, avui en dia, el propi Manolito, l´amic de Mafalda i únic membre de la panda creada per Quino que abominava dels monyuts anglesos, els admetria com a símbols d´una època, i més si se´ls compara amb la música comercial actual o la que triomfa en escoles televisives de músics.
La confluència d’elements ha creat un ambient idoni per a la recuperació del film de Lester, que no és sols una mena de reportatge musicalitzat d’una gira dels Beatles, és també una dissecció del món de la música i dels voltors que busquen carn fresca en els inicis o carronya en el declivi, és igualment una radiografia de la fama i les seues conseqüències, de l’ascendència, culmen i caiguda dels famosos, de les estreles del rock (entroncaria amb altres icones de la cultura pop que van retratar situacions semblants com l´àcida reflexió de David Bowie en la seua obra mestra The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars-L´Ascendència i Caiguda de Ziggy Stardust i les Aranyes de Mart, 1972), i, d´igual manera, és una satira sobre la comercialització de la música, de les idees, en fi, de l´art.
Seguint amb la llista de pros dir que ¡Qué noche la de aquel dia! inicia uns notables canvis estilístics i conceptuals en les pel·lícules musicals i, més en concret, en les que tenien com a protagonistes a les estrelles del rock i del pop. No és un gravació a l´ús, al servei d´un cantant o un grup per a què puga lluir les seues habilitats interpretatives i fique en circulació, amb qualsevol excusa, els seus èxits (com les d´Elvis Presley, Cliff Richards o Neil Sedaka). Al contrari, tot i no negar la gran quantitat de cançons dels Beatles (moltes d´elles ben col·locades a les llistes) que hi apareixen l’obra va més enllà i tracta de ser una crònica d´un temps a la qual se li afegeix una trama narrativa.
Aquests elements i el fet que ja sols queden dos dels membres (Paul i Ringo, ja que John va caure a les portes del fatídic edifici Dakota i George va faltar recentment) dóna prou entitat a aquesta cinta com per a què agraïm la reposició i tractem de revisitar-la.
Amb tots els valors que té, la crítica anterior acusava aquesta obra, mescla de realitat beatle i ficció inspirada en qualsevol grup de rock, de certs daltabaixos en la constitució, alternant moments brillants i ben resolts amb altres més rebaixats i edulcorats, inspirades escenes dels seus shows amb elisions sobre l´alcohol, el sexe o les drogues, presents en la realitat de gran part d´aquests tipus d´artistes, una realitat que esquiva el film per fer més familiar i domèstica la cinta. Amb tot, una oportunitat per al record.