* * *

Nosferatu: una simfonia de l’horror
Quina raó podem tenir per anar a veure una pel·lícula de 1922 (quasi 80 anys), muda i en blanc i negre? En primer lloc, la sensació d’esdeveniment que dóna el fet de combinar la música en directe amb el cinema. Però té Nosferatu suficients al·licients per ella mateixa, com a obra cinematogràfica silent? La resposta és sí, i de sobres.
És cert que algunes parts, sobretot les dels efectes especials han envellit (no ens enganyem, les «meravelles digitals» que tant s’admiren hui en dia ens semblaran ridícules dins de 25 anys), però malgrat això continua sent una fascinant obra d’art (repetim: obra d’art).
Basada lliurement en el Dràcula de Bram Stoker, Murnau no va voler pagar drets d’autor i la viuda de l’escriptor, després d’un judici, va aconseguir l’ordre de destruir els negatius i la major part de les còpies. Tanmateix, i com no podia ser d’altra manera, Nosferatu va resorgir de les cendres i algunes còpies salvades foren lliurades a la Universal, que ja tenia els drets per assolir d’esta manera la vida eterna.
Nosferatu significa «portador de la pesta» i sembla que les epidèmies de l’edat mitjana són l’origen de la llegenda dels vampirs. Murnau ho fa servir mostrant contínuament unes rates (les veritables portadores històriques de la malaltia) que acompanyen Orlock durant el seu viatge.
Nosferatu és la primera pel·lícula de vampirs i possiblement la millor. És precursora i mestra en l’ambient gòtic que envolta moltes pel·lícules de terror. Les formes allargades de les finestres gòtiques envolten tot el que fa referència al vampir. Fins i tot la seua aparença física, com es pot comprovar amb la porta de l’habitació del castell on s’allotja Hutter que se li ajusta com un guant. Murnau crea un món dual de realitat i de somnis fascinant. Paradoxalment, aconsegueix este efecte no amb la utilització de decorats impossibles (com passava, per exemple, a El gabinete del doctor Caligari), sinó amb escenaris i localitzacions reals (molt estrany per a l’època) convenientment transformats per la sàvia utilització de la llum, recorrent fins i tot a l’escena de l’entrada al país dels fantasmes al negatiu per reforçar la idea de transició. I com a pel·lícula precursora de l’expressionisme està, sens dubte, la utilització de les ombres com a important element narratiu, com la representació dels fantasmes, del món oníric i de l’aproximació del perill. Les típiques queixalades vampíriques no són mostrades mai, només veiem l’ombra del vampir projectant-se sobre la víctima.
Nosferatu també és precursora en el concepte del vampir turmentat. Orlock se’ns presenta (encara que no explícitament) com un ésser solitari (fins i tot es carrega ell els taüts) i necessitat d’amor. Només algú així podria deixar-se matar per una sola nit d’amor (no és la seua posició, agenollat, quan canta el gall, la d’un amant més que la d’un assassí).
I encara que de manera molt soterrada també és precursora de la càrrega sexual simbòlica (o no) de l’acte de clavar els queixals. La primera nit que passen sols el comte i Hutter, este es lleva amb dues marques al coll i un sospitós bon humor (Murnau era homosexual).
La combinació de les imatges quasi pictòriques (Murnau és un mestre de l’enquadrament i de la posada en escena) i la música en directe interpretada pel pianista Jordi Sabatés (recordeu la seua memorable actuació fa dos anys en l’espectacle Keatoniana) ens varicinen que, més que un esdeveniment, serà un veritable goig.