A cavall dels segles XVIII i XIX Gaspard Robert, més conegut com a Ro-bertson, oferia un espectacle de Llanterna Màgica que fou la sensació del París napoleònic, al qual anomenava Fantasmagoria. Usant la terminologia de Jean Bellemin-Nöel Fantasmagoria seria el resultat optingut sobre un destinatari al qual se li ha mostrat allò fantasmàtic (d’un nivell inconscient) mitjançant unes estratègies textuals, això és, Robertson obtenia, en la consciència dels espectadors de l’època, un augment de les emocions que dormien amagades als seus inconscients, l’espectacle els feia reviure els seus propis fantasmes!
No fa 200 anys, però sí una vintena, vaig tindre ocasió d’assistir, en una d’aquelles impagables dobles sessions del Cinema Flumen a València, a la projecció de l’òpera prima de David Lynch “Eraserhead”, una pel·lícula que amb el temps ha acabat convertint-se en objecte de culte per a molts cinèfils. Aquella llunyana jornada vaig descobrir les àmplies possibilitats que el cinema podia oferir fora de les narracions habituals tan deutores de la novel·la, i amb el temps la recorde com una experiència propera a la que 200 anys abans sofririen els espectadors de les fantasmagories de Robertson.
Lynch s’ha convertit, a cavall també de dos segles (XX i XXI), en un cineasta inqualificable, autor d’una filmografia tan apassionant com estranya on ha alternat el mitjà televisiu amb la gran pantalla, obres intimistes amb grans superproduccions i grans èxits de crítica i públic amb sonors fracassos. En els seus films les coses més quotidianes poden aplegar a constituir una invocació a les coses més ocultes, els espectadors prenen consciència de l’existència d’un altre món paral·lel, establint una relació atípica entre allò banal i allò terrible, sense aclarir mai on es troba la línia que els separa. L’ambigüitat dels seus móns es fa palesa amb unes frases del mateix director: “La realitat imita el cinema tant com el cinema imita la realitat, s’hi estableix un estrany vaivé. Qui por dir-nos quin dels dos és el més real?”
Mulholland Drive naix d’un projecte frustrat per a televisió. Després de l’èxit de la sèrie Twin Peaks, la cadena americana ABC oferta a Lynch la possibilitat d’un nou serial i li financia un costós programa pilot. David Lynch, que com la majoria dels cineastes creu que el mitjà televisiu és un dels pitjors formats on es pot exhibir un film, accepta en canvi, perquè per altra banda li ofereix la atractiva possibilitat d’encetar una història sense saber cap a on es desenvoluparà la seua trama. La cadena americana finalment no s’atreveix a emetre el film, i és aleshores quan intervé el Canal Plus francès que compra els drets i augmenta el pressupost per a què Lynch torne a reunir els equips tècnic i artístic i puga capgirar la història fins convertir-la en un llargmetratge que ha acabat guanyant nombrosos premis, inclòs el de millor director (ex-aequo amb els germans Coen) a l’últim Festival de Cannes.
El propi Lynch ens “regala” aquesta particular sinopsi del film:
1ª part: un misteri perfecte
2ª part: una trista il·lusió
3ª part: amor