Gracias por el chocolate

Merci pour le chocolat. França-Suïssa. 2000. Dramàtic. Color. Dolby. 99 minuts. Direcció: Claude Chabrol Guió: Caroline Eliacheff i Claude Chabrol a partir de la novel·la de Charlotte Armstrong. Fotografia: Renato Berta. Música: Matthieu Chabrol. Intèrprets: Isabelle Huppert, Jacques Dutronc, Anna Mouglalis, Rodolphe Pauly.

Sipnosi: Mika Muller, directora general de «Xocolates Muller», és una dona encantadora i delicada, però acostumada a controlar tothom que l’envolta. Viu a Suïssa amb el seu marit, André Polonski, un prestigiós pianista, i amb Guillaume, el seu fillastre, la mare del qual, Lisbeth, va morir en un accident de trànsit. Jeanne Pollet és una jove pianista que està preparant-se per a entrar al Conservatori de Budapest. Un dia descobrix que en nàixer va estar a punt de ser intercanviada a l’hospital per Guillaume i decidix visitar-los. La reben amb recel, però més tard, André es deixa seduir per la vocació musical de la jove, un aspecte que troba a faltar en el seu fill, i accedix a preparar-la per a l’examen, però Mika veu en ella una amenaça per a l’estabilitat familiar.

* * *
Gracias por el chocolate (el film número 52 de Claude Chabrol, i el 6é que roda amb Isabelle Huppert) barreja sàviament intriga, comèdia i melodrama, però, en realitat, és un agut i subtil relat de costums d’una família burgesa, ambient en el qual el realitzador francés se sent com peix dins l’aigua. El seu humor enjogassadament negre- s’apodera de la pantalla amb una elegància poc habitual, tot convertint el relat en una comèdia falsament lleugera sobre les frustaciones domèstiques de la burgesia.
L’acció transcorre a Suïssa, en un ambient de luxoses mansions i idíl·lics paisatges on viuen Marie-Claire Muller i André Polonski, una parella de petitsburgesos d’aparença impecable. Arrere queden els dies en els quals André va viure feliçment amb una altra dona, Lisbeth, morta en un misteriós accident de cotxe.
La inesperada irrupció de Jeanne (i que podria ser la filla natural d’André) desperta sensacions endormiscades i fets tràgics del passat.
La pel·lícula es mou dins d’una meditada ambigüitat, que convertix la història en una forma quasi abstracta sobre la perversitat i el mal. I este tractat sobre la perversitat l’embolica Chabrol en un dels seus habituals thrillers negres amb elements de suspense on li agrada explorar la vessant oculta de la seua pròpia classe social. El cineasta conduïx la intriga policíaca amb la diabòlica precisió de qui és capaç de convertir el més insignificant acte quotidià en una terrible amenaça.
L’herència de Hitchcock i de Lang plana per tot el film. L’ambigüitat del primer i l’abstracció narrativa del segon són les seues millors i particulars armes expressives.
Chabrol assegura que el gènere policíac és el millor vehicle per a tot argument abstracte, encara que el seu interés està en el to i en les aparences per damunt del respecte a les regles del gènere. Amb ironia i mala llet, trenca els tòpics amb una posada en escena sòbria, elegant i funcional, amb una experta utilització dels espais i dels actors, sempre transmetent a l’espectador l’omnipresència d’un clima moral angoixós i cada vegada més asfixiant.
Cal esmentar l’esplèndid treball d’Isabelle Huppert. A més de ser la protagonista indiscutible del film, la seua sola presència dóna vida i credibilitat al personatge, mescla de fragilitat i malvada bogeria.
Senzillament, una pel·lícula imprescindible per als amants del bon cinema.