Sipnosi: Steven Carter és un jove de setze anys que troba cada vegada més dificultats en l’institut, ja que la pressió de les aspiracions dels seus pares i la seua intensa activitat hormonal li impedixen concentrar-se. Ell només sap una cosa, de la qual està completament segur: és homosexual i ho sap des de fa anys. La seua única confident en els assumptes del cor és Linda, la xica de la casa dels veïns. Mark, el millor amic de Steven, tracta d’atraure l’atenció de Wendy, la nova editora de la revista de l’escola i Jessica, la millor amiga d’esta, intenta evitar el seu exnovii Kevin. Encara li fa mal el cor pel seu recent trencament i quan Steven se li oferix com un «mocador per a les llàgrimes» ella ho interpreta com la promesa d’alguna cosa més. El centre d’atenció de tot l’institut és John Dixon, estrella de l’esport i gran estudiant. Té una plaça garantida en l’antic col·legi del seu pare a Oxford i també accés a la supermodel local, Christina Lindmann. Tot açò fa que siga envejat i desitjat per la meitat de l’institut, incloent-hi a Steven. Però un bon dia passa una cosa extraordinària: Steven descobreix de qui està John realment enamorat, cosa que constituïx una autèntica sorpresa per a ell.

***

Des que el tema de l’homosexualitat ha arribat a les pantalles, el cinema l’ha enfocat des de diverses postures: dissimulació, condemna, ridiculització, exaltació militant, humor, tragèdia, exhibicionisme pornogràfic… En Get real (títol que podríem traduir per «sigues autèntic», «sigues tu mateix»), la qüestió gai ateny uns nivells de plena normalitat, amb vivències quotidianes que afecten tant els conflictes de l’adolescència en general com una concreta opinió sexual. La pel·lícula, en efecte, ens parla de persones amb un gran rigor psicològic i per això s’ha tingut cura de descriure el context en què es desenvolupen: família benestant, col·legi, ciutat provinciana…
El guionista, Patrick Wilde, ha adaptat lliurement la seua pròpia obra de teatre, i ha traslladat l’època des dels anys 70 als 90, convertint en protagonista un adolescent, però ha aconseguit una dimensió universal després d’haver efectuat enquestes i debats als instituts per tal que els alumnes exposaren els seus punts de vista.
Get real és el primer llargmetratge del director Shimon Shore, un brillant estudiant de cinema i un esplèndid realitzador de curtme-tratges. El film ha rebut nombrosos premis del públic en diversos festivals, després d’haver soltat el llast teatral originari i centrar-se en contar amb tendresa i emoció les tribulacions de la pubertat, la inseguretat i el temor que genera haver d’assumir la pròpia identitat sexual «diferent» a la majoria, i el dolor inevitable que comporta este procés cap a la maduresa i la llibertat individual.
Estem davant d’una magnífica pel·lícula, al resultat final de la qual han contribuït una lluminosa fotografia i una delicada banda sonora musical, la sobèrbia interpretació de Ben Silverstone (a qui ja vam veure en La versión Browning de Mike Figgis i en Lolita d’Adrian Lyne), la direcció general de la resta d’actors, l’equilibri i expressivitat dels enquadraments i el domini del ritme i les elipsis narratives, facetes on Shore se’ns mostra com un mestre consumat. Tot això, doncs, dóna com a resultat un film que evita els excessos melodramàtics amb un to agredolç que permet suavitzar amb humor els moments més impactants del relat, donant oportunitat als diversos personatges per a exposar les seues postures vitals, des del jove Carter fins als seus agressius companys o els seus desconcertats pares.
El desenllaç final, amb la valentia del jove en el seu reivindicatiu discurs acadèmic (extret del text elaborat realment per un alumne de classe), no té res d’apologètic o manipulador. La pel·lícula és una visió honesta, sensible i realista de l’adolescència, molt lúcida a l’hora de mostrar les dificultats de ser homosexual i no poder manifestar-ho, les contradiccions entre amor i honestedat, entre sinceritat i prudència.
Quan Simon Shore i el productor Stephen Taylor van presenciar l’obra de teatre van veure de seguida que podien convertir-la en pel·lícula. «L’obra —ens diu Shore— tenia dos o tres punts molt xocants en el seu desenvolupament que realment et mantenien assegut i que et cridaven molt l’atenció. Encara que és inusual en el teatre, sabia que totes les escenes que feien al públic sospirar serien inclús molt més fortes en la gran pantalla».