El Perdón
«The claim». Direcció: Michael Winterbottom. País: Regne Unit, França, Canadà
Any: 2000. Durada: 120 minuts Intèrprets: Peter Mullan, Sarah Polley, Wes Bentley, Milla Jovovich, Natassja Kinski, Julian Richings, David Lereaney, Phillipa Peak, Shirley Henderson Guió: Frank Cottrell Boyce, bassat en la novel.la «The Mayor of Casterbridge» de Thomas Hardy Producció: Andrew Eaton. Música: Michael Nyman
Fotografia: Alwin H. Kuchler. Muntatge: Trevor Waite

La febre de l’or a California quan el territori estava recent incorporat a Estats Units, va provocar a 1849 una de les majors migracions de la història de la humanitat. Mig milió de desheretats i intrèpits de tot el món van arribar fins al lloc amb el somni de trobar la fortuna. Entre ells, Daniel Dillo, l’emigrant irlandés protagonista d’El Perdón, la nova cinta del l’inclassificable director anglés Michael Winter-bottom.
Vint anys després, Dillon, encarnat per l‘actor escocés Peter Mullan (Mi nombre es Joe), s’ha convertit en el cacic d’un enclau miner anomenat Kingdom Come. Una localitat en la què posseix el banc, la mina, l’hotel, la licoreria i tot el qual té valor.
A més té com a amant a una atractiva Milla Jovovich (Juana de Arco), que dirigeix el prostíbul de la localitat.
La misteriosa arribada de tres forasters, un home i dos dones, canviarà la vida de Daniel i del seu xicotet imperi. Ell, W Bentley, és un jove enginyer que va a reconèixer el terreny per a una companyia de ferrocarrils que planeja traçar una línia ferroviària per Kingdom Come, el que suposarà més prosperitat per a la zona. Elles, una dona malalta, Nastassja Kinski, l’altra Sarah Polley, una jove plena de vida, que són mare i filla.
El Perdó té aspectes de western però és en realitat, un drama amb ressonàncies de tragèdia grega. No podia ser d’altra manera tenint en compte que adapta la novel·la victoriana “Vida i Mort” de l’alcalde Casterbridge: una història d’un home de caràcter, escrita en 1886 per l’escriptor anglés Thomas Hardy, la històrica de la qual es caracteritza pel seu pessimisme. Per a portar-la al cinema, Michael Winterbottom ha preferit traslladar l’acció d’Anglaterra al llunyà Oest.
El director ha volgut reflectir l’aspecte cosmopolita dels personatges amb un repartiment molt internacional: “Vaig elegir a actors de la nova generació nord-americana, tant d’Estats Units com del Canadà, i als personatges adults entre intèrprets de distints països del món, per a estar al to amb l’època. Vam aconseguir reunir tantes cultures diferents i tantes formes de treballar que reflecteixen les experiències dels personatges de la pel.lícula”.
La banda sonora corre a càrrec del minimalista Michael Nyman, conegut per la seua feina amb Peter Greenaway, i sobretot, per El Piano de Jane Campion.