Sipnosi: Anita veu com les més de tres dècades que ha estat fent de taquillera en un cinema de barri s’enfonsen literalment: el local va a terra per donar pas a unes multisales i ella és prejubilada perquè no lliga amb la nova imatge de l’empresa. Incapaç de remuntar el xoc, per inèrcia, continua anant cada dia al descampat on hi havia abans el cinema i on ara una constructora està construint les noves sales.
Anita, per una jugada de l’atzar, acaba enamorada i embolicada amb l’home que duu l’excavadora de l’obra. S’inicia una relació tendra i alhora agredolça, realitzada a les fosques dins la caravana on l’empresa té les oficines. Ell és casat i no ho amaga. Però, tot i amb això, tots dos aconseguixen, gràcies a les seues trobades clandestines diàries, d’obrir una porta d’esperança per al futur. És una relació sense perspectives, però en el cas d’Anita, amb els cinquanta anys nous de trinca, l’ajuda a marcar un abans i un després en la seua vida.

***

L’incansable olfacte de Ventura Pons per detectar possibles pel·lícules dins la literatura catalana ha trobat en un relat de Lluís-Anton Baulenas una història d’amor d’aparença similar al de Sólo el cielo lo sabe de Douglas Sirk.
Però a diferència dels melodrames del director alemany, Ventura Pons ens convida a anar al cine amb les ulleres de la diversió i un riure tendre, submergit en la ironia. Este és el tarannà que respira la seua nova pel·lícula, Anita no perd el tren, una comèdia agredolça que allunya el cineasta català d’anteriors registres dramàtics de digestió més dificultosa.
El plantejament, però, no deixa de ser demolidor: una taquillera de cine amb més de 30 anys de finestreta a l’esquena s’endinsa en la maduresa veient-se a si mateixa com un tren abandonat en via morta. La vida li ha fugit mentre repartia seients pel forat de la finestreta i, a estes altures de la seua pel·lícula, la que s’ha quedat sense repartiment és ella. El seu coliseu serà enderrocat per construir-hi uns multicines moderns que no compten amb ella ni d’acomodadora.
A partir d’ahí, la pel·lícula es convertix en el retrat, una mica amarg, d’una solitud que només trenquen tres factors: l’amistat amb una veïna força més jove (la deliciosa María Barranco), les converses amb un cambrer, i la relació purament sexual que establix amb un treballador de les obres del nou cinema, l’home de l’excavadora, responsable material de tirar a terra l’antiga sala. Este es convertix en un fornit objecte del desig que es consuma en la clandestinitat de la sòrdida barraca de les obres on treballa. La relació, però, és gairebé muda i cap dels dos és capaç de verbalitzar els sentiments.
Amb ells, Ventura Pons construeix una metàfora excel·lent sobre el pas del temps i la cruesa de la vida: la postmodernitat són els cinemes de les roses i els refrescos, que no necessiten taquilleres, i els amants, a la vida real, no tenen reservat el paper estrella. Els nous temps no estan per romanticismes, ni per donar segones oportunitats. Anita no comença una nova vida, tot just pren consciència de la seua situació i opta per mirar endavant, per no ancorar-se en la solitud, per acceptar la grisor vital a què estem condemnats si ens deixem enlluernar per l’aura falsa del cinema.
Anita és Rosa Maria Sardà i esta no és una dada anecdòtica de la cinta, sinó una de les raons del presumible èxit: l’actriu ho broda a l’hora de transmetre el punt d’acidesa d’esta situació tragicòmica, convertint la seua actuació en un veritable recital interpretatiu.
Gat vell en l’ofici, Ventura Pons ha aprés a dominar els recursos del llenguatge cinematogràfic i en Anita no perd el tren sobren els exemples. Hi ha salts en el temps i una protagonista que alterna els diàlegs convencionals amb la narració en off i les confessions a la càmera. També hi ha una mirada, més fascinada que nostàlgica, sobre el cinema de tota la vida, que culmina amb una magnífica paròdia de Greta Garbo i John Gilbert en La reina Cristina de Suècia. Posats a ser exhaustius, no hi falta ni un somni il·lustrat amb dibuixos animats