¡Al Ataque!

À l’attaque! França. 2000. Comèdia. Color. Dolby. 90 minuts.

Direcció: Robert Guédiguian Guió: Jean-Louis Milesi i Robert Guédiguian. Fotografia: Bernard Cavalié. Música: Jacques Menichetti. Intèrprets: Ariane Ascaride, Gérard Meylan, Jean-Pierre Darroussin, Pierre Banderet.

Sipnosi: Dos guionistes intenten escriure un relat polític dels nostres dies a través de la història d’un garatge marsellés i l’enfrontament dels seus treballadors contra la globalització que ha fet que una multinacional haja posat els ulls en ells. En la seua lluita, tindran el recolzament de tota la població.

***

El film transcorre fonamentalment en dos escenaris. Un de ficció realista, per dir-ho d’alguna manera, que és l’apartament on els dos guionistes estan escrivint una pel·lícula sobre la classe obrera, i un altre que és la plasmació imaginaria d’eixa ficció, el garatge on viu i treballa una família a punt de quedar-se sense sustent i casa per culpa d’un crèdit sense pagar i l’amenaça d’una multinacional disposada a fer-se amb el terreny on es troba construït el garatge.
Com titelles d’una commedia dell’Arte tamisada pels aires populars de Marsella, els personatges s’identifiquen amb els estereotips del guinyol, però al mateix temps gaudixen de l’entranyable humanitat que els atorguen els actors habituals , encapçalats per Ariane Ascaride, que protagonitzen els films de Guédiguian.
El realitzador coneix bé els seus ressorts i és per això que no dubta a exigir-los reptes cada vegada més difícils. En este film canten, ballen, s’estimen, moren, ressusciten i, en un final previst en el guió, però després no rodat, fins i tot incitaven el públic perquè cantara amb ells una melodia marsellesa.
Trobarem a la pel·lícula un japonés fent fotos, un número musical interpretat per les prostitutes d’un bordell i indis que podrien haver-se fugat d’un western. Les sorpreses de À l’attaque! no tenen límits.
Per mitjà de la fàbula, Robert Guédiguian, ofereix, com en Marius i Jeannette, un conte de L’Estaque carregat d’optimisme. La tragèdia ja arribarà amb La ville est tranquille, pel·lícula rodada consecutivament a esta, però amb un to totalment diferent.
Faules com Marius i Jeannette o À l’attaque! permeten el director introduir elements que en un drama plantejat seriosament no podria introduir: com la colla d’indis que ja hem comentat abans i que sorgixen no se sap ben bé d’on, així com els moments de comèdia musical que ens presenta.
L’estil de la pel·lícula partix de pressupòsits més teatrals que cinematogràfics. Podríem dir que és una pel·lícula de ruptura, o un intent d’allò més lícit, per part de Guédiguian d’explorar nous territoris formals —sense canviar personatges, situacions, context, discurs ideològic—, conscient tal volta que la fórmula que fins ara li havia funcionat tan bé pot començar a mostrar símptomes de cansament. Guédiguian recorda bastant altres cineastes que han tractat amb solvència crítica el tema de la lluita de classes, com, per exemple, Ken Loach.