Acordes y Desacuerdos

T.O. "Sweet and lowdown". EUA. 1999. Comèdia dramàtica. 95 minuts.

Director: Woody Allen. Guió: Woody Allen. Fotografia: Zhao Fei. Música: Dick Hyman.

Intèrprets: Sean Penn, Samantha Morton, Uma Thurman, Brian Markinson.

Emmet Ray és un guitarrista de jazz nordamericà dels anys 30, només superat en genialitat pel gran Django Reinhardt. A partir de diversos comentaris sobre la seua vida i el seu treball com a músic de jazz, la pel·lícula ens introduïx en la figura de Ray a través de les seues vicissituds durant els anys de la Depressió. Descobrim les seues aficions (veure passar els trens, matar rates en els abocadors…), seguim les seues relacions amb les dones (amb Hattie, una tendra i senzilla treballadora muda i amb Blanche, una sofisticada periodista) i, especialment, disfrutem amb el seu talent musical, molt per damunt de la seua mediocre personalitat.

El cinema de Woody Allen és paradoxal: provoca la indiferència al seu país mentre que desferma l’entusiasme a la resta del món, especialment a Europa. Ens trobem davant d’un veritable «autor», ja que el realitzador nord-americà aboca en les seues obres els seus particulars punts de vista, les seues obsessions sobre les relacions de parella, el sexe, la creació artística i el jazz, estil musical que esta vegada no es limita a il·lustrar melòdicament i rítmicament la banda sonora, sinó que constituïx el moll de l’os del relat, ja que Acordes y desacuerdos és un homenatge a les figures predilectes de Woody Allen dels anys 30 i 40: Louis Armstrong, Sidney Bechet i, espe-cialment, el guitarrista gitano francés Django Reinhardt, a partir del qual ha elaborat el personatge imaginari d’Emmet Ray —un guitarrista de jazz de la darreria dels anys 30— i les seues relacions amb els qui el rodegen: amants, músics i gàngsters. Es tracta, per tant, d’un fals film biogràfic, la «versemblança» del qual ve avalada per l’opinió i el testimoni documental de presumptes experts (entre els quals hi ha el mateix realitzador).

Descartada la producció d’una autèntica biografia per raons de pressupost, Allen va optar per inventar-se un imaginari músic de jazz que li permetera una gran llibertat creadora, i per a això, va mesclar una sèrie de característiques llegendàries de diversos intèrprets reals (la cleptomania, l’alcoholisme, el joc, l’obsessió pels trens, el proxenetisme, el gust per les armes, etc.), i uns decorats, ambient i vestuari de l’època (hotels, clubs, cotxes…) que, pel seu marcat colorit i estilització, ultrapassen la fidelitat naturalista per convertir-se en factors descriptius i expressius adequats al caràcter imaginari, mític i satíric del relat.
Destaca poderosament la direcció d’actors, amb un sensacional Sean Penn en el paper de genial guitarrista, però lamentable persona, tarat per múltiples fòbies i neurosis (un home egoista, misògin, vanitós, insegur, patètic, canalla, simpàtic, perdedor). També destaquen la britànica Samantha Morton (tot expressivitat i tendresa) i la sofisticada Uma Thurman (la intel·lectual novaiorquesa fascinada pel geni).

Estem davant d’una pel·lícula que sorprén gratament per la brillantesa dels gags, l’enginy dels diàlegs i el rigorós sentit de les elipsis narratives. Una vegada més, Allen ens encisa i ens divertix alhora amb la sàvia mescla de senzillesa formal i riquesa de propostes, caricatura i humanitat, paraula i imatge, humor i drama, aparença de frivolitat i real trascendència. Un autèntic gaudi.