The Acid House

Gran Bretanya. 1999. Comèdia dramàtica. Color. Dolby. 118 minuts.

Direcció i Guió: Irvine Welsh a partir dels seus propis relats. Fotografia: Alasdair Walker. Música: Primal Scream, Nick Cave, Barry Adamson, Beth Orton, Marc Bolan, Oasis i The Verve. Intèrprets: Ewen Bremmer, Kevin McKidd, Maurice Roëves.

Tres històries d’Irvine Welsh:

1.- «Por el Granton Star»: a Boab li van bé les coses. Té una xica atractiva, treball, una vida còmoda en casa dels seus pares i un lloc en l’equip de futbol local, però en un sol dia ho perd absolutament tot, i descobrix com pot ser, de dura, la vida, i més encara si Déu no l’ajuda.
2.- «Un tío blando»: Johnny, un tipus tímid, s’entera el dia que es casa amb Catriona que el fill que tots dos esperen podria ser de qualsevol dels convidats a la boda.
3.- «The acid house»: Coco, un aficionat de l’Hibernian Club de futbol, és un apassionat del soul, les festorres i el LSD. La seua nóvia vol casar-se amb ell, però ell es fa el suec. En l’altra part de la ciutat, un matrimoni espera el seu primer fill. Les vides de tots ells canvien quan passa una cosa extraordinària.

***

Tres relats d’Irvine Welsh, —responsable igualment de Trainspotting (en aquell cas com a autor de la novel·la original i ací també del guió), pel·lícula amb la qual compartix el seu aire provocador i punyent—, servixen de punt de partida a este film d’episodis el qual, tot mantenint una impecable alquímia entre el realisme més directe i les fantasies més al·lucinants (les històries se situen conscientment en un univers tan «col·locat» com els seus protagonistes), buceja en els comportaments i les motivacions dels joves pertanyents a les classes més miserables de la societat britànica del nostre temps, una implacable selecció de freaks que la pel·lícula contempla des d’un punt de vista entre cínic i amarg que aconseguix traure espurnes d’eixa brutedat material i moral que es gasta en els diversos ambients que s’escenifiquen.
El primer episodi, «Por el Granton Star», està protagonitzat per un jove aficionat a la cervesa i sexualment poc imaginatiu, a qui la nóvia li dóna carabassa i acaba convertit en una mosca porca després de mantenir unes delirants converses amb Déu, que acudix a trobar-se amb ell a un pub disfressat de borratxo i rancuniós, una successió de punxants anotacions disposades en una història cada vegada més boja i imprevisible.
En el segon d’ells, «Un tío blando», potser el més discret dels tres, destacaríem l’extrema crueldat de les relacions que ens proposa, amb un xic responsable i de bon cor sotmés per la seua nóvia i un tipus desagradable a sagnants humiliacions. La història és explosiva en el moment en què ens deixa constància que els valors de responsabilitat i bon cor, tan estimats per la classe mitjana, no només no valen res en eixos ambients, sinó que a més suposen un llast insuperable.
Finalment, «The acid house», reprén les aventures al·lucinògenes del primer i ens conta el delirant canvi de ments entre un jove (en el cervell del qual només hi ha àcid i passió futbolera) i el bebé d’una parella situada només un escaló per damunt d’ell en l’escala social. La història es desenvolupa en una doble direcció, si l’una és esbojarrada, l’altra més encara: la relació del bebé de tendències antisocials amb els seus espantats pares (amb alguns acudits i moments genials) i la de l’antic «penjat» que ha tornat a l’estadi d’acabat de nàixer i que no reconeix cap dels seua col·legues (una altra bona successió de delirants situacions).
Un format, doncs, poc habitual en el cinema dels nostres dies (diversos episodis independents entre si) al servei d’un film que seguix, en certa manera, la línia del vell free cinema o dels més recents treballs de Frears i Alan Clarke en la seua aproximació realista a l’univers dels perdedors de la societat britànica, en este cas en l’escaló més baix, uns tipus lamentables, completament des-provistos de consciencia i seny, tot i que la seua decidida dependència de la provocació i la irreverència deixen en l’aire uns quants interrogants sobre l’abast i la complexitat que futurs treballs haurien de solucionar.