Abajo el Telón

Cradle Will Rock. EUA. 2000. Dramàtic. Color. Panavisió. 133 minuts.

Direcció: Tim Robbins Guió: Tim Robbins. Fotografia: Jean-Yves Escoffier. Música: David Robbins i Marc Blitzstein. Intèrprets: Hank Azaria, Rubén Blades, Joan Cusack, John Cusack, Vanessa Redgrave.

Sipnosi: En els anys de la depressió econòmica nord-americana un grup d’artistes lluiten pel dret a poder exercir el seu treball, per la llibertat d’expressió amenaçada pels feixismes més o menys instaurats.

* * *

Este és el marc de l’últim film de Tim Robbins, molt ben rebut per la crítica cinematogràfica. El guió s’ha definit com un treball ideològicament dens i amb risc per la temàtica tractada. Robbins se servix d’una anècdota real (l’intent de representació d’una obra teatral compromesa i els obstacles per a materialitzar-la sobre l’escenari), per a mostrar una radiografia social dels Estats Units a la dècada dels 30.
En la pel·lícula el director i guionista barreja personatges ficticis amb altres de verídics que es van veure implicats en el muntatge d’un musical de Marc Bitzstein dirigirit pel carismàtic Orson Welles. El financer Nelson Rockefeller, el pintor Diego Ribera o Halie Flanagan, la directora del Federal Theatre, a més del propi compositor i un Welles en estat constant d’irascibilitat, són alguns dels referents històrics que la pel·lícula convoca per a denunciar els fonaments de la histèria anticomunista, que apareixeria amb tota la seua magnitud en la «guerra freda».
Però Abajo el telón no es limita a retratar estes figures de renom, sinó que introduïx personatges anònims per a mostrar la confluència dels llaços de la història entre les parets d’un teatre on una estricta prohibició sindical força una insòlita representació.
Les parts més destacades de la pel·lícula han sigut les escenes inicial i final, que s’han tractat amb molta cura. L’inici és una seqüència sense talls on el director unix els tres elements principals de la història: la misèria encarnada per l’actriu Emily Watson contrasta amb el personatge de Nelson Rockefeller representat per Joan Cusack i es fon amb l’obra musical quan la càmera ascendix a l’habitació de Blitzstein on està component. L’epíleg d’esta posada en sèrie acaba amb una imatge on el passat i el present es confonen en un espai simbòlic: en el Times Square actual, l’epicentre teatral de Nova York.