El Teler-Cines Yelmo:
dissabte 1 de novembre de 2008 a les 18:00 h

---

Superman, del paper al cine

En juny de 1938, el dibuixant Joe Shuster i el guionista Jerry Siegel, després de recórrer moltes editorials, van aconseguir veure publicada en Action Comics la primera tira còmica del superheroi que van crear en 1933: Superman. Les aventures del kryptonita van ser un èxit de públic arribant al milió d’exemplars mensuals.

En poc temps, les vinyetes de Shuster van començar a guanyar rellevància. D’eixa manera, en 1939 ja apareixien en les tires diàries dels periòdics i, mesos més tard, en una secció a color publicada en el dominical. L’ascensió mediàtica va ser inexorable: en 1940 George Lowther li va dedicar un serial radiofònic en el què Clayton ‘Bud’ Collier posava la veu de Superman i de Clark Kent. En el 42, el mateix Lowther, al temps que produïa el serial per a la Mutual, va escriure la primera novel·la sobre Superman. Entre 1941 i 1943, els germans Fleischer realitzen una sèrie de dibuixos animats per als Famous Studios, utilitzant de nou l’actor que va intervindre en la ràdio. A finals dels 40, Sam Katzman va produir per a la Columbia, dues sèries de 15 episodis, interpretats per Kirk Alyn (Superman) i Noel Nelly (Lois Lane) i dirigits per Spencer G. Benett i Thomas Carr. En 1951, Robert Maxwell contrata a Carr i a Lee Sholem per a que dirigisquen 26 tele-films sobre Superman.

El projecte va acabar amb la creació del primer llargmetratge sobre l’home d’acer; els telefilms van arribar a la televisió en 1953, de manera que es permetia la continuïtat del personatge, ja que gràcies a les noves entregues es pogueren produir les noves series que Whitney Ellsworth presentaria en la cadena ABC, a finals del 53. Els nous episodis els protagonitzava un George Reeves a tot color (1954), que va dirigir els tres últims i acabarien d’emetre’s en 1957. En 1966, Robert Benton i David Newman, guionistes de Superman (Richard Donner, 1978), van portar a Brodway un musical sobre el superheroi que va aconseguir 129 representacions. El triomf teatral va ser aprofitat per la CBS, que eixe mateix any va llançar una nova sèrie de dibuixos titulats, ‘The new adventures of Superman’. Ja en el 73, els drets van ser adquirits per la Hanna-Barbera que va crear la sèrie ‘Super Friends’ que reunia els superherois més famosos del moment. A finals dels 70 Superman va arribar al món de les superproduccions.

Superman: darrere del còmic

El mite de Superman resideix en la necessitat d’oferir un reflex contundent d’una nordamèrica compacta. La figura de Superman amaga dues metàfores de gran valor hermenèutic: la primera fa referència a la qualitat d’immigrant model del xiquet de Krypton, la segona radica en la seua generació com metàfora de la figura de Jesucrist (referència presa del llibre de Coma, Javier i Gubern, Román: ‘Los cómics en Hollywood.Una mitología del siglo. P&J, 1988).

Superman representa a l’individu vingut de terra estrangera i que tot i això aconsegueix adaptar-se meravellosament a les pautes del lloc d’acollida. A més, degut al seu estatus, es converteix en la figura que ha de defensar el país. D’aquesta manera, el personatge es converteix en ídol i les seues aventures convertides en exemples.

A més, el personatge creat per Shuster i Siegel, te una forta càrrega conservadora: “Superman defén l’ordre establert i el capitalisme. No aprofita els seus grans poders per a impulsar el progrés individual i social, sinó per a reforçar la permanència d’un Sistema contraposat a la justícia que el kriptonià afirma defensar”.

Si atenem a que Superman defensa un sistema, tot i el mal funcionament, què s’obté? En primer lloc, la necessitat d’allotjar immigrants amb dotes ‘sobrehumanes’ com esportistes, científics, etc. Que permeten que el sistema es reproduïsca a partir de certs valors establerts, capitalistes i conservadors. D’aquesta manera, es converteix en una guia per al triomf de l’immigrant.

Superman III (Richard Lester, 1983)

Superman III aporta un nou punt de vista a la saga. Per a començar, desapareix bona part de l’elenc protagonista. La pèrdua de Lane i Luthor obliga a que Lester li done la volta al mite i el sotmet a un procés de desmitificació, utilitzant la ironia, que el públic de l’època no va saber entendre. Lester va incloure temes d’actualitat, va modernitzar els continguts de la saga, com la pirateria informàtica i Reeve perd protagonisme, en benefici del hacker Richard Pryor.

Des d’un començament, en una excel·lent seqüència inicial que acaba amb un pastís de crema, es fa un homenatge al slapstick: l’humor serà la tònica general que sobrevolarà el film.

En conclusió, la tercera entrega de la saga es rebel·la com un intent d’alleugerar la gravetat del mite, fent-lo més accessible i novedós, propòsit que no sempre s’aconsegueix i que no es combina amb naturalitat amb la vesant dramàtica pròpia de la història. Tot i això, la insistència de Lester en ironitzar sobre l’heroi, en tornar-lo boig són dades que no deurien de caure en l’oblit. Tal vegada siga excessiva en els seus desajustos còmics, però no fa gala del conservadurisme de les seues predecessores.