Teatre Echegaray: dijous 22 de gener de 2004

Isabelle i el seu germà Theo es queden sols a París mentre els seus pares se’n van de vacances. Durant aquests dies decideixen convidar un jove estudiant nord-americà a compartir el seu pis. Emmarcada en el turbulent escenari polític francés de la primavera del 68, SOÑADORES és una història d’autoexploració; els tres joves s’hi proven mútuament, experimenten amb les seues emocions i sexualitat, i desenvolupen una sèrie de jocs psicològics cada vegada més absorbents amb la finalitat de saber fins on són capaços d’arribar.
Una pel·lícula que no tracta tant dels fets del 68 –revoltes, disturbis, violència- com de l’esperit del moment, perquè Maig del 68 posseeix infinitat de significats. Es tracta d’un viatge de descobriments: la primavera de París, la primavera del despertar polític i la primavera dels cossos dels joves. Tot allò que passa a l’interior del vell apartament pareix reflectir, en cert sentit, el que passa al carrer. París en aquells dies era un planter per a infinitat d’idealismes: polítics, d’estil de vida, de canvis de moralitat...

Una vegada més Bertolucci torna a París( El conformista i El último tango en París) per homenatjar la ciutat de la seua joventut i dels seus somnis, per enaltir, també, el cinema de la Nouvelle Vague i la mítica sala La Cinématheque Française on començà a apassionar-se pel món del cinema.
Ara bé, i en una segona lectura, SOÑADORES és el reflex d’una revolució per moda, d’un compromís per pose. I la vida d’aqueixos dos germans bessons no és en realitat més que una excentricitat, un divertiment i un capritx d’una acomodadíssima burgesia intel·lectual.

Una cinta molt gustosa per als sentits i una invitació a somniar o, per què no, a despertar a la dura realitat.