Teatre Echegaray: divendres 4 de novembre de 2005

Estrenada el 1978, en la millor època d’Ovidi com a actor de cinema. A finals dels anys 70, coneguts com els “de la transició”, el nom d’Ovidi Montllor va lligat a les cartelleres espanyoles amb nombroses pel·lícules de prestigi. Basada en la novel·la Las buenas intenciones de Max Aub, el film fou dirigit per Alfonso Ungría, que venia de treballar als famosos NO DO i formava part d’eixa onada de nous directors que els anys 70 i 80 formaren part d’aquell poti-poti conegut com Nou Cinema Espanyol.

Soldados narra les històries de tres joves de diversa condició, ideologia i actitud que acaben enrolats, dos al bàndol republicà i l’altre als dels insurrectes. Pel·lícula d’intèrprets, destaca el personatge que interpreta Ovidi, el més acomodat dels tres que acaba al bàndol “nacional”. L’actor alcoià fa una d’eixes magistrals interpretacions contingudes que el feren famós al cinema (recordem Furtivos, Hèctor, La verdad sobre el caso Savolta...) Sembla mentida que aquell homenet que semblava incapaç d’alçar la veu es transformara a l’escenari quan interpretava cançons, amb eixa imponent veu i eixa inacabable varietat de registres. De veritat els poetes escrivien versos per a què els recitara l’Ovidi, quant guanyen els poemes d’Estellés o de Salvat-Papasseit en la seua veu!.

Soldados és una pel·lícula dura, plena de detalls, de tensions internes, d’esclats de passió i de violència i, alhora, molt il·lustrativa, tant de l’època que retrata (l’Espanya de pre-guerra) com de l’època en la qual es va rodar, personalment és una de les que més em va impactar, cinematogràficament parlant, en aquella ja llunyana transició. Toca un període de la història espanyola punxegós aleshores (i sembla que també ara) i fou la primera oportunitat per a molts de conèixer l’obra d’un “valencià” ningunejat fins aleshores.

Max Aub va nàixer a França de pare alemany i mare francesa, va viure una vida d’exili, primer a Espanya a l’esclatar la I Guerra Mundial (recordem que son pare era alemany), després a França (acabada la Guerra Civil) on el govern Petain el deportà amb altres perillosos (comunistes, jueus...) a Algèria a treballs forçats per construir la línia ferroviària fins que, finalment, amb l’ajut de John Dos Passos entre altres, aconseguí embarcar-se des de Casablanca cap a Mèxic. Etern exiliat (pertany a eixa part d’exiliats que quan van poder tornar ja no s’identificaven amb el seu país, com tampoc s’identificaren mai amb el país d’acollida) es considerava valencià ja que segons deia ell mateix: “u és del lloc on cursa el batxillerat”. Sempre es va sentir espanyol, encara que d’una Espanya que va deixar d’existir el 1939 i que sols sobrevivia, fantasmalment, en el seu propi exiliat record. Molt vinculat de sempre al cinema, rodà amb André Malraux Sierra de Teruel, basada en la novel·la de Malraux L’espoir, i col·laborà amb el guió de Los olvidados de Luís Buñuel.

La seua obra tracta sobretot de la Guerra Civil espanyola, l’esdeveniment que amb claredat més el va marcar. Las buenas intenciones rememora l’Espanya de preguerra a través de les aventures i desventures del protagonista (en la pel·lícula interpretat per Ovidi) que mai aconsegueix fer realitat els seus projectes i ambicions i que la noblesa dels propòsits és burlada per la duresa dels esdeveniments i dels comportaments dels altres. La seua gran obra és El laberinto mágico, una sèrie de sis novel·les que tracten sobre la Guerra Civil, tots els títols de les novel·les comencen per Campo: Cerrado, de Sangre, Abierto, del Moro, Francés i de los Almendros.