
![]()
Sin City (ciudad del pecado)
TO: “SinCity (Frank Miller’s SinCity)”. USA. 2005. 124 minuts. Idioma: Anglés.
Directors: Frank Miller, Robert Rodríguez, Quentin Tarantino. Guió: Frank Miller, Robert Rodríguez sobre un còmic de Frank Miller. Fotografia: Robert Rodríguez. Música: John Debney, Graeme Revell, Robert Rodríguez. Intèrprets: Bruce Willis, Jessica Alba Mickey Rourke, Rosario Dawson, Elijah Word, Benicio Del Toro, Alexis Bledel, Michael Clake Duncan.

El Teler-Cines Yelmo:
divendres 31 d'octubre de 2008 a les 22:30 h
diumenge 2 de novembre de 2008 a les 22:30 h
Aquest film és un film mimètic del còmic homònim, per suposat, un exercici d’estil fílmic, l’estil propi d’un director a la recerca d’una veu narrativai estètica diferent a la que estem habituats en les nostres retines. I Robert Rodríguez juga aquesta carta des del primer fins al darrer pla, apuntant cap a una direcció gens menyspreable per al cinema i per al propi llenguatge del còmic. A diferència de moltes de les pel·lícules de superherois, en les quals la tecnologia busca donar espectacularitar i profunditat a les vinyetes bidimensionals de les historietes –pretensió en la qual no sempre reixen-, Sin City aprofita els nous mitjans tecnològics per plasmar el moviment de les il·lustracions i traduir plàsticament la utilització del blanc i negre fins al límit màxim de les seues possibilitats estètiques i narratives.
Rodríguez ha declarat repetidament que la seua intenció fílmica és oferir a l’espectador el Sin City del seu autor, de Frank Miller, com a declaració d’intencions més que com a excusa per a unes limitacions. L’ús de les tecnologies punta es fa de forma racional, tant en el disseny com en el mode d’execució, rodant amb càmeres digitals els actors sobre pantalles verdes i farcint-les, després, mitjançant tecnologia infogràfica per recrear les arquitectures urbanes, les persecucions automobilístiques i els interiors opresius que tan ben retratats apareixen en l’obra original.
El film està concebut a partir de les peripècies argumentals de tres històries llargues de la sèrie de Miller. Són autònomes, però alguns personatges apareixen en dos o tres d’elles per interconnectar-les i això els proporciona una notable autonomia narrativa, es poden interpretar independentment i, al mateix temps, es poden enllaçar sense que perden el mínim d’interés i de coherència com a relat. Sens dubte, una delectació per als paladars més exigents de diversos gèneres cinematogràfics, ja que aquesta cinta en conté molts en el seu metratge.