9a Mostra de Cine d'Ontinyent
Teatre Echegaray:
divendres 26 d'octubre de 2007 a les 22:30 h i dissabte 27 a les 19:30 h

A inicis dels 90, Bergman va iniciar una peculiar autobiografia cinematogràfica que comença amb Los niños del domingo (1992) i Las mejores intenciones (1992) i, per ara, arriba al seu punt culminant amb Saraband (2003), encara que la saga proseguirà amb una altra pel·lícula produïda per a la televisió sueca titulada Bergmanova sonata, i en mig de les quals s’insereixen Encuentros privados (1996) i Infiel (2000). En la present obra la idea és traslladar a les noves generacions no sols les misèries dels pares, presos individualment, sinó també les generades per la turbidat de la relació que van mantindre entre ells. Marianne i Johan, en Secretos de un matrimonio, passen el calvari del desamor, la ràbia i el rencor que segueixen a la ruptura d’una parella. Henrik i Karin, en Saraband, 30 anys després de Secretos de un matrimonio, han d’enfrontar-se a la pèrdua, respectivament, de la mare i de l’esposa, però també al terrorífic deteriorament dels seus vincles afectius, a l’amenaça de l’incest, a la por a la soletat que comportaria la seua separació i a la progressiva destrucció dels ponts que els uneixen amb els seus majors.

La vida passa i cada vegada és pitjor, sembla dir Ingmar Bergman en aquesta pel·lícula. I, per si fóra poc, persisteixen els misteris de la fe i del sentit de l’existència que ací resorgeixen amb la mateixa força que en Los comulgantes (1962) o Gritos y susurros (1975), pel·lícules anteriors on apareixien sentiments i conflictes molt semblants. El demiürg Bergman cedeix la paraula a uns personatges, la versemblança dels quals ve donada per la seua existència prèvia en altres films per tal de, finalment, parlar del que realment li interessa: l’opacitat de les relacions humanes i la impossibilitat d’esbrinar el sentit de l’existència. I, en eixa tessitura, pot ser que les epifanies proporcionen cert consol però, també, com correspon al Bergman més escèptic i impenetrable, acaben eregint-se en una espècie d’esfing sense capacitat de resposta.

Rodada en vídeo d’alta definició, Bergman s’ha negat a què Saraband es projectara als cines en suport de cel·luloide, per tal d’evitar que la transferència a 35 mm. mermara la qualitat de la imatge i del so, per la qual cosa es projectarà en les sales únicament en digital.