Teatre Echegaray: dissabte 5 de novembre de 2005

Rio abajo va suposar un abans i un després en la carrera de José Luís Borau. Aquesta aventura americana va tallar de cop un seguit d’èxits tant a nivell crític com comercial. A Río abajo va haver una desfilada (desbandada) d’actors-actrius previstos, guionistes acreditats que tan sols van fer de traductors, coproductors que no van posar un duro, muntadors que tan sols retallaven, fins a cinc directors de fotografia cadascú enfrontat amb el treball de l’anterior.... La bona resposta de Hay que matar a B, un bon trhiller rodat en anglès, el gran èxit de Furtivos obra ja emblemàtica a l’època de la transició espanyola, i la confirmació que va suposar La sabina, van animar a aquest llicenciat en dret i professor de guió cinematogràfic a embarcar-se en una aventura que no tornaria mai a repetir. Río abajo li va costar a Borau 4 anys esgotadors i una inversió de la qual li va costar molt refer-se.

Els maldecaps començaren ja per trobar financiació americana per a aquesta coproducció Espanya-USA rodada a Texas, després de molts contactes amb gent de Nova York, Los Angeles, Laredo, Galdveston, etc., Steven Kovac va posar en contacte Borau amb International Film Investors uns novaiorquesos que havien produït Gandhi, però l’administració Reagan va congelar els projectes de la companyia i es va haver de començar a rodar amb els diners espanyols (1/3 del total) sense líquid suficient ni per pagar els actors. Degut als aplaçaments del rodatge Dennis Hopper se’n va anar a rodar amb Coppola La ley de la calle, sent substituït per Scott Wilson, David Carradine va acceptar treballar amb un petit avançament de 60.000 dòlars (l’actor va ser contractat miraculosament gràcies a Kovac) però Julie Carmen, l’actriu prevista per al paper d’Engracia, va dir que no rodava sense cobrar i Borau va haver de recórrer a la sempre excel·lent Victoria Abril que ja despuntava en aquell temps el que seria una llarga trajectòria internacional.

A la fi, es va poder començar el rodatge, un 4 de novembre de 1982 (com anècdota diguem que el 4 de novembre també començà el rodatge de Furtivos), però el 10 d’eixe mes va començar a ploure de valent i no va parar fins Nadal, havent de subordinar el rodatge als pocs interiors previstos del film. La convivència no era especialment agradosa (els equips espanyol i americà no es podien oldre, sobretot Teo Escamilla amb el soci americà Kovac) i aquesta s’agreujava amb els retards.

Per si fóra poc, la càmera de rodatge produïa un espectre de colors en la imatge i quan els avisaven dels estudis havien perdut una setmana de rodatge, ja que des de Nuevo Laredo on rodaven fins a la Metro on processaven el cel·luloide s’hi tardaven 4 dies i dues duanes (Laredo-San Antonio i San Antonio-Los Angeles). A més, Victoria Abril havia d’abandonar a finals d’any per altres compromisos.

El 22 de desembre no va haver més remei que suspendre un rodatge que semblava no es reprendria mai. Borau havia gastat un milió de dòlars tret dels bancs (al 18 % d’interés!) i no sabria si el podria tornar (a gener de 2005 el director confessava que encara pagava 22 milions de pessetes anuals sols d’interessos).

Amb paciència es van muntar 70 minuts i aleshores començà el viacrucis particular amb les productores americanes per vendre el producte sols les productores de Corman i de Menahem Golam acceptaven quedar-se-la, a canvi de tindre tots els drets i canviar el final (Golam un happy end per suposat, Corman qui lo sa!).

Borau semblava ja claudicar quan se li aparegué Pilar Miró que havia acudit als Oscars i li recomanà que passara dels americans i buscara més financiació espanyola. Borau tornà a Espanya i acabà d’hipotecar tot el seu patrimoni per poder finalitzar el film (l’única financiació americana restaria, a la fi, 50.000 dòlars que aportà Kovacs trets a la seua família).

I es tornà a rodar! aconseguiren tornar a reunir els principals actors (els de repartiment canvien de vegades d’una escena a l’altra). Quan acabà de rodar el novembre del 83 no havia diners ni per a recuperar el negatiu.

No acabaren ací els problemes per Borau, la pel·lícula acabà passant per les mans de 7 muntadors i els muntadors americans són muntadors de productora, no accepten les directrius del director Quan aconseguí un resultat digne de la sala de muntatge, el director agafà la pel·lícula sota el braç i se l’endugué a casa jurant no tornar-se a embarcar mai més en altra aventura americana.

Malgrat tot, Río abajo és un film digne d’aventures que ens mostra el problema dels espaldas mojadas, amb molt més rigor que altres films americans.