Teatre Echegaray:
dissabte 4 de novembre de 2006 a les 22:30 hores.
diumenge 5 de novembre de 2006 a les 20 hores.

Goya a la Millor Actriu: Candela Peña
Goya a la Millor Actriu Revelació: Micaela Nevárez
Goya a la Millor Cançó: "Mi nombre es calle" de Manu Chao

Film projectat al Cine Club Utiye el 2 de febrer de 2006.

Amb Princesas Fernando León de Aranoa segueix il·lustrant-nos amb el seu compromís social, el mateix que el va portar a col·laborar com a productor i guionista en l’episodi sobre el condemnat a mort Thomas Miller al documental de Javier Corcuera La espalda del mundo (estrenat a l’Utiye, i en el qual els espectadors van col·laborar amb els diners de l’entrada en la recollida de fons per reobrir judicialment el seu cas).

El primer llarg de León de Aranoa, Familia (la seua obra més redona fins ara) va sorprendre gratament a crítica i públic, en ella el director ens sotmetia a una deconstrucció en tota regla (amb el permís de Jacques Derrida) d’una institució fins fa poc tan valorada i indispensable com era la unitat familiar.

A Barrio (la seua obra més arriscada), Fernando León va seguir indagant en una societat més concreta i menys valorada que la que ens mostren films com Al otro lado de la cama, on sols existeixen problemes emocionals, com si ningú patira problemes econòmics al nostre país! En Barrio contemplàvem el producte d’eixa deconstrucció (destrucció/reconstrucció) de la unitat familiar en la pell d’uns joves de la perifèria madrilenya extrapolable a qualsevol perifèria d’una gran ciutat. Els protagonistes patien les conseqüències de famílies trencades per la inestabilitat laboral i la precarietat econòmica que abocaven en conflictes i separacions, els xavals, per contra, s’inventaven un món paral·lel que ens reflectia tan bé aquella meravellosa seqüència on contemplàvem (xavals i espectadors) com plovien els diners damunt del gitanos filibusters.

A l’exitosa Los lunes al sol (el film que l’ha consolidat en la indústria cinematogràfica espanyola) León de Aranoa va continuar furgant en el teixit social, mostrant-nos un col·lectiu preocupant com és el dels aturats de llarga durada, col·lectiu que alhora és el motor i vehicle del desmembrament familiar; inestabilitat laboral, dependència econòmica, inversió dels rols home-dona , inferioritat, discussions, separacions, soledat o suïcidi.

Ara, a Princesas, el director escarba un poc més en eixe inframón que ningú vol detindre’s a mirar i ens ofereix una crua visió de la prostitució, un (altre) col·lectiu clàssic desmembrador d’eixa idíl·lica unitat familiar on els homes acudeixen per satisfer un sexe que a casa no troben o no volen buscar.

Anem, de moment, a gaudir del darrer film de Fernando León, aquesta singular Princesas on Candela Peña es llueix en una actuació amb certa semblança amb la que feia al film que la va descobrir per al cinema (recordeu l’amiga ionqui-puteta de Ruth Gabriel a Días contados?). De mentre, esperarem el nou escorcoll d’aquest jove, però madur director, en eixa seua particular (re)visió social.