Teatre Echegaray: dissabte 29 d’octubre de 2005

La pel·lícula de Mira, que compta amb l’ajuda d’amics i familiars en règim de cooperativa per a la seua realització, va aixecar polsegueres variades i va vessar rius de tinta entre les zones carques i més fosques de la recent encetada democràcia hispana i que, vist des de l’actualitat podríem definir-la com una astracanada coral amb certs tocs d’humor descarnat i una innegable irreverència. La irreverència i anticlericalisme que, sens dubte, portaven els temps, amb un evident to de desacralitzar el que altres havien sacralitzat a la força i, duts també, pel que sens dubte comporta el personatge, un individu amb enormes dots per a la prèdica religiosa i per a la captació de masses, les mateixes que li permetien crear catarsis col·lectives en l’auditori i induir-los a algunes atrocitats no massa cristianes (alguns assalts als calls duen la seua firma o, si més no, la seua mà inductora), la mateixa facilitat de manipulació, aliat amb secrets interessos polítics, que li va permetre ser –junt al seu germà Bonifaci- els elegits com a compromissaris valencians durant el Compromís de Casp, 1410-1412, moment en què gràcies als seus vots i uns bons diners van decantar la successió dinàstica de la Corona d’Aragó a mans dels Trastámara, una dinastia soriana que no havia vist la Mediterrània ni en pintura. Si a aquests detalls de la seua personalitat li afegim que era un expert en el diable i en les seues arts i es va aventurar a datar l’any, el mes i el dia de l’adveniment de la Bèstia sobre la Terra i que, a més, va ascendir als altars per l’interés dels peculiars Borja, tindrem motius sobrats per a què el personatge siga una font abundant de broma i ironia que Carles Mira deixa, en la pel·lícula, en mans del recordat Ovidi, de la vocalització impossible d’Ángela Molina i del “reciclat” políticament i lingüísticament Albert Boadella, junt a alguns actors valencians de l’època.

Un rodatge, aquest, que va tindre lloc en el convent d’Agres i en el monestir de Llutxent, el que havia de ser el Hollywood valencià, vallalbaidí, la nostra particular cinecittà abans que Camps i cia. ens dotaren de la Ciutat de la Llum. En el rodatge participaren, com a extres accidentals, uns jòvens veïns d’Ontinyent que casualment estaven acampats a Agres.

En el film es barregen narrativament el naixement del sant, les primeres experiències religioses, les temptacions, els miracles, la vida apostòlica, els seus devanejos polítics i la seua mort, tractant de demostrar que la santedat d’aquesta icona de la cultura valenciana era més una obnubilació mística que altra cosa i que la seua vida –igual que la seua escalada als altars- van tindre molt de motius polítics i interessos estratègics. El film és, doncs, una opinió, tan respectable o més com la dels que el van fer sant a Vicent Ferrer. És també obvi que eixe tractament narratiu que Mira fa del personatge siga una visió irònica i àcida, banyada amb tocs surrealistes i altres de burla, per la qual cosa les ments benpensants i rectes, en el seu afany de protegir el sant front a tal “desacato”, van aixecar una campanya contra ella i van estigmatitzar el seu autor i els seus intèrprets i, si hagueren tingut temps, els hagueren menat tots a la foguera, com recomanava l’orde al qual pertanyia sant Vicent: els dominicans, responsables de la Santíssima Inquisició.

La portentosa vida del pare Vicent va ser el primer llargmetratge de Carles Mira de la qual deia: «La pel·lícula no es va entendre, no intentava desmitificar res, era una denuncia de la manipulació de la història»