El Teler-Cines Yelmo, horaris aproximats:
divendres 25 de desembre de 2009 a les 22:00 h
diumenge 27 de desembre de 2009 a les 20:00 h

---

 

Amics i amigues del cine club, estem d’enhorabona! podem tornar a disfrutar d’una peli del mestre japonés Hayao Miyazaki, considerat un dels millors directors de cine del món i que ja ens ha enlluernat amb anteriors obres d’art com El viaje de Chihiro, La princesa Mononoke o El castillo ambulante. En esta ocasió es tracta de Ponyo en el acantilado, podríem dir que és una lliure adaptació del conte de La Sireneta. La història se centra en Sasuke, un xiquet de 5 anys, i la seua relació amb una princesa peix que anhela convertir-se en ésser humà. Una història d’amor, que podia haver caigut fàcilment en la favada sensiblera en mans de qualsevol altre director, es convertix, gràcies a Miyazaki, en una completa meravella, una obra digna d’escoltar, veure, disfrutar i no oblidar. Des del primer minut es nota l’afecte posat en cada fotograma. I el que pareixia una animació simple es torna profundament treballada, un pur enlluernament visual a colp de llapis i d’algunes escenes que desafien tot el que fins ara pareixia un sostre tècnic. Tot està fet manualment, no hi ha ni un sol píxel d’animació 3D i, no obstant això, tot és imatge en moviment. Ponyo és pura bellesa, poesia, tendresa i alegria. Una pel·lícula orgullosament dedicada a xiquets i capaç d’aconseguir molt més que entretindre i fer riure els adults (que no és poc), tot això per mitjà de màgia i humanitat portats fins a l’extrem.

Hayao Miyazaki aposta per una radical volta als orígens, un tornada a l’animació tradicional com a perfecta representació de la mirada de la infància. La declaració de principis d’un artista que pensa que el ratolí encara no li ha guanyat la batalla al llapis com a artífex de la imaginació.

En la pel·lícula, el mar també és protagonista: un mar divinitzat i animat, on conviuen déus i homes ressentits transformats en demiürgs. Un mar que els homes embruten i menyspreen, on s’està preparant una gran venjança que ningú sospita.
En definitiva, Miyazaki continua sent el somiador que ens fa somiar desperts. Així doncs, no podeu deixar de vore-la.