9a Mostra de Cine d'Ontinyent
Teatre Echegaray:
dijous 25 d'octubre de 2007 a les 22:30 h i diumenge 28 a les 19:30 h

---

 

Persona és el film que, en opinió de molts crítics, suposa el punt més alt de l’obra de Bergman, i en ell realitza un estudi no tan sols dels éssers que exhibeix sinó del propi procés creatiu, introduint elements distanciadors al llarg de la pel·lícula, amb la intenció de crear consciència de què allò que estem veient és una recreació d’alguna cosa manipulada pel seu director.

L’anècdota és molt senzilla en apariència. Una actriu (Liv Ullman), que ha deixat de parlar de sobte durant una representació teatral, és tractada a una mansió privada, situada a una illa, per una infermera (Bibi Andersson) que intenta aconseguir la curació mitjançant la comunicació verbal amb la pacient, sense aconseguir de l’altra part res més que el silenci. La resta de la pel·lícula ens mostra l’especial relació i el grau d’identificació progressiva que s’estableix entre les dues dones, en el qual l’actriu anirà apropiant-se, pausada, però constantment, de la personalitat de la infermera, sense dir una sola paraula.

La dominació pel silenci, creant la necessitat de contacte humà verbal en l’ésser més indefens, o al menys, el més confiat, se’ns mostra al film com l’aparent tema central del mateix. D’aquesta forma, allò que Persona ens proposa és l’enfrontament entre dues persones, amb diferents plantejaments existencials, així com el conflicte i la simbiosi que es produeix entre elles, al llarg del seu enfrontament, tot i que sembla que el director pren part, això sí, en el sentit de què la persona amb plantejaments més purs i essencials preval damunt de l’altra, més terrenal i amb més necessitats.

A la base del film, Bergman tracta de realitzar una exposició del buit existencial de les persones, el pànic al no-res i a la falta de significat de les seues vides, raó per la qual l’actriu, conscient d’aquest buit, considera inútil la seva activitat, de ridícula importància front a la magnitud d’aquest buit i el terror que genera. La consciència de la mort com a desaparició total i absoluta planeja també, d’aquesta manera, a la pel·lícula, com en tantes altres en l’obra del director suec.

A més, el fet de què l’activitat de la protagonista siga actuar, juntament amb el joc d’imatges aparentment –sols aparentment- alienes a la trama que Bergman utilitza des del mateix començament del film –espectaculars per allò d’inhabitual - són elements que li permeten al director extendre’s en una reflexió al voltant de la representació i la realitat, sobre la veritat “representada” i la veritat “real”, sobre l’apariència i allò que és vertader. La màscara, com a símbol de representació i d’ocultament de la realitat.