El Teler-Cines Yelmo, horaris aproximats:
divendres 1 de gener de 2010 a les 22:15 h
diumenge 3 de gener de 2010 a les 20:15 h

---

 

No hi ha mal que per bé no vinga i el que era una dificultat ha esdevingut, sense voler-ho, en un cicle d’animée japonés, Ponyo en el acantilado i Mi vecino Totoro en el mateix mes. Quasi res! Mi vecino Totoro es contempla com una obra fruit dels records infantils (no en va, l’autor va participar en l’elaboració de Heidi i Marco, les celebèrrimes sèries japoneses de dibuxios televisius dels 70), records junt a la seua mare malalta, postrada en el llit, malalta d’una greu infecció. Una idea més que raonable, no sols per les seues similituds entre l’anècdota real i la trama del film, que gira al voltant de dues xiquetes, Satsuki i Mei, i la seua màgica estada en una casa de camp en compamyia del seu pare,  mentre esperen que sa mare, convalescent en una clínica, es recupere de la seua malaltia, sinó, sobretot, perquè la seua intensitat poètica, la seua vitalitat fresca i imaginativa i l’exuberància plàstica de la seua realització tenen tanta força que per si soles expressen millor que res el grau d’implicació  personal i emocional, de Miyazaki en aquesta genuïna obra d’art. Implicació que es tornarà a donar en títols posteriors de l’autor, sense anar més lluny, en la recent Ponyo en el acantilado, que el cine club també tindrà l’honor de projectar-vos aquest mes prenadalenc.

En aquest sentit, el personatge de Totoro, estrany i un tant inquietant, malgrat revelar-se finalment bondadós i protector, compleix una funció en la vida de les xiquetes protagonistes, una mena d’éssers fabulosos, la presència dels quals anuncia, fatídicament, el final de la infància i el principi de la joventut i la posterior maduresa. Per això, Mi vecino Totoro esdevé una de les més belles pel·lícules legades pel cine de la dècada dels vuitanta i una de les millors aproximacions a l’univers de la infantesa, entés com un espai màgic i vital, tan bell com, de vegades, tenebrós; en el qual els nens són per darrera vegada nens abans de precipitar-se a la mediocritat de la vida adulta. Tot això contat, a més, amb una excepcional sensibilitat, una imaginació desbordant i un exquisit gust visual: resulta difícil discernir què és millor, si el sentit màgic, de descobriment (les escenas de l’arribada  de les xiquetes a la casa amb el pare, p.e.), o la força poètica que tenen la mirada innocent de les nenes (les petites i inofensives aranyes entre d’altres). D’obligada visió.