Manuel Monleón, un crit pegat a la paret

T.O.: «Manuel Monleón, un crit pegat a la paret » 2004. Documental. 50 minuts.
Guió i Direcció: Pilar Molina, Valentí Figueres i Helena Sánchez. Producció: Los Sueños de la Hormiga Roja. Fotografia: Virginia Llopis. Muntatge: Helena Sánchez.

Teatre Echegaray:
dilluns 30 d'octubre de 2006 a les 21:00 hores.
dimarts 31 d'octubre de 2006 a les 19:30 hores.
dimecres 1 de novembre de 2006 a les 18 hores.


Manuel Monleón Burgos (València 1904 - Mislata 1976) va ser un cartellista i pintor brillant que en els anys 20 i 30 va desenvolupar la seua millor producció creativa, un home que adorava prendre el sol i llegir, banyar-se en el mar i descobrir les noves utopies de l’època. Era un ser humà que estimava la llibertat de fer el seu propi camí.


Els anys 20 van ser testimoni en tota Europa de moviments de renovació social, cultural i artística. Espanya no era aliena a estos nous corrents i esta circumstància, junt a l’entusiasme que va crear la proclamació de la Segona República espanyola en l’any 1931, va fer que València bollira de noves publicacions com la intenció d’aconseguir una cultura per a tots.


Este brou efervescent va fer possible que artístes com Manuel Monleón destacaren ràpidament amb les seues idees renovadores com la utilització de fotomuntatges o les innovadores tècniques d’aerògraf... Però la Guerra Civil trucava a la porta i Monleón va prendre les armes, alçà la veu i va deixar el crit pegat a la paret.

El cartellisme durant la guerra va destacar tant per la seua billantor del treball artístic com per la seua acció social. Després de la guerra, molts artístes van ser empresonats, afullets, exiliats o oblidats. Manuel Monleón va intentar fugir d’Espanya pel port d’Alacant, però allí no l’esperava cap vaixell sinó les tropes italianes aliades de Franco. Després de passar per diversos camps de concentració arriba a la presó Model de València en la qual és condemnat a mort.

En 1943 va aconseguir eixir de la presó, però de l’Espanya que havia conegut ja no quedava rés. Franco s’havia donat molta pressa en borrar totes les petjades, tots els rastres de la València que havia estat la capital de la República.

El seu caràcter anarquista, naturista i crític de Monleón l’impossibilitaven adaptar-se a eixa nova Espanya i al final va decidir exiliar-se. «Del primer país que m’arribe un contracte, me’n vaig» va decidir l’artista. El primer va vindre de Colombia i en el 1950 inicia l’aventura americana. La seua trajectòria com a cartellista i il·lustrador li va obrir les portes de la publicitat en Colombia i Veneçuela i va treballar amb les grans firmes internacionals en les quals es va guanyar una merescuda reputació.

El retorn a Espanya a finals dels 60 el va fer testimoni dels primers indicis de renovació. Monleón, amb els seus ulls encara adolescents, descobria com altres adolescents cridaven pels carres contra la dictadura de Franco.

Eren les noves flors que respiraven sota l’asfalt les velles utopies, que tornaven a créixer en altres veus, a ser pintades per altres mans, com crits pegats en les parets de tot el món.

Els treballs de Manuel Monleón continuen, avui en dia, considerant-se part de la històra d’Espanya.