Teatre Echegaray:
dijous 2 de novembre de 2006 a les 22:30 hores.
dissabte 4 de novembre de 2006 a les 20 hores.

---

5 Premis Goya - Conxa d’Or Festival de San Sebastián.

Fernando León de Aranoa ens captiva amb este tercer film de la seua carrera, el més reconegut i premiat. Amb ell va obtindre set nominacions i cinc Premis Goya de l’Acadèmia en l’any 2003, atorgats a la millor pel·lícula, millor director, millor actor (Javier Bardem), millor actor de repartiment (Luis Tosar) i millor actor revelació (José A. Egido), la Conxa d’Or del Festival de San Sebastià del mateix any i va ser la candidata per Espanya als Oscars, a banda de ser totalment aclamada per crítica i públic.

Ens va impressionar amb la història d’uns treballadors aturats i avorrits de la vida, duts cap a l’ostracisme degut a la reconversió naval asturiana, esperant que els canvie la vida dia darrere dia sense que passe res de res. I no ens enganyem, la pel·lícula tracta d’ un problema de hui, que afecta directament a milió i mig de persones, sense comptar amb els familiars respectius, també afectats.

El guió va ser escrit pel propi director, en el qual va invertir dos anys per documentar-se a través d’entrevistes amb associacions d’aturats, psicòlegs i, particularment, amb un grup de treballadors asturians que recentment es van trobar en la situació que plasma el film, o millor dit, Fernando es va basar en la particular experiència d’ells. Com bé li agrada dir al director: “Esta pel·lícula no està basada en un història real, sinó en milers”.

Una situació que, encara que és clarament dramàtica, el director va plasmar amb moltíssim humor. «L’humor i la tragèdia es troben en la vida un al costat de l’altre. Crec que també ha de ser així en el cine. No em permitiria fer una comèdia sobre un problema tan greu, però, per respecte als propis afectats, tampoc pretenia fer un film absolutament tràgic», explicà León de Aranoa poc després d’acabar la pel·lícula.

Així mateix, donat que el protagonista és un col·lectiu, el director va considerar «incoherent» que el pes de la historia recaiguera en un sol personatge. Per això, el repartiment és coral. Un repartiment espectacular i d’alt nivell interpretatiu, (d’ací els premis), encapçalat per Javier Bardem, Luis Tosar, José Ángel Egido i Nieve de Medina, que ens deixa com a dilema un final obert. Això va ser una de les coses que més clar va tindre el director durant tot el procés de la pel·lícula, «hi havia que deixar una porta a l’esperança. No fer-ho haguera sigut injust. I jo crec que eixa porta està en ells mateixa, en el grup, en la solidaritat».

Com anècdota, comentar que després de la projecció del film en San Sebastià, el nom de Ken Loach flotava en el ambient, doncs és indubtable que, per temàtica i tractament, Los lunes al sol té molt que veure amb alguns dels treballs del director britànic. León de Aranoa es va sentir afalagat al respecte, però va indicar, després d’agrair la comparació, que difícilment pot haver-se vist influenciat per Loach, ja que ell mai busca referències en altres pel·lícules sinó, més bé, en la carrer, en el dia a dia, en la poesia o la música, no en el cine. En tot cas, considere inevitable que hagen coincidències amb els treballs de Loach o altres directors.