Teatre Echegaray: diumenge 6 de novembre de 2005

Leo va arribar a les pantalles després d’un parèntesi de quatre anys des de l’última pel·lícula i després d’haver rebut la Medalla d’Or de l’Acadèmia (que va presidir del 1994 al 1998), en la qual Borau ens presenta una intensa història d’amor.
Una de les pel.lícules més conegudes d’aquest prolífic director-escriptor (per dir algunes de les seues facetes més conegudes). Un director d’estil clàssic, contador d’històries intimistes i personals al qual sempre li ha agradat tractar temes com les d’esta pel·lícula. Amb molta experiència en cinema reconeguda i absorbida dels seus temps de crític-articulista de pel·lícules, fetes en premsa des de l’any 1952.

Cada film de Borau és una demostració de sobrietat i d’elegància, i Leo n’és bona mostra. Amb actors consolidats com Iciar Bollaín, que interpreta a Leo (alma mater absoluta d’esta pel·lícula) i amb col·laboracions puntuals com les de Luis Tosar o la valenciana Rosana Pastor, se’ns presenta una història plena de marginalitat, desidia per part de la societat, immigració, baixos fons i dura realitat, que per contra també ens envolta de contínua lluita per part dels seus implicats per tirar endavant. Borau utilitza els ambients com a símil entre una zona freda i de cement com és una zona industrial i la vida que rodeja als personatges.

La pel·lícula ens conta la turbulenta història de Salva, vigilant nocturn en un dels majors polígons industrials de Madrid, i Leo, una xica esquerpa i enigmàtica a la qual coneix en estranyes circumstàncies mentre arreplega cartó pels carrers. Però lluny del que pot paréixer per la seua forma de viure i estètica, Leo és moltes coses més, força interior i força per encarar la vida, fins i tot guarda un xicotet secret, ser confident de la policia. Entre ells es crearà una vincle d’atracció, amb certa distància per part d’ella i més per part d’ell, que “l’obligarà” a fer un acte-condició per a què Leo li corresponga: eliminar de la vida de Leo l’home que encarna el seu passat, un vell mestre d’arts marcials amb el qual ella ha mantingut una relació intensa des dels temps de la infància. És a dir, la vida present dels personatges i més concretament de Leo, està condicionada constantment pel passat.

Per això, Leo és dura, és una història de remordiments, de personatges ferits i inquiets, una història que com diu el director: “són personatges mossegats pel seu passat , per la vida que han dut, són personatges reals de hui en dia, no tant lluny de nosaltres, sols hem de fixar-nos un poc al voltant nostre”. Una vertadera història d’amor a tomba oberta. Com el cinema més reivindicatiu i social del cine europeu del estil per exemple de Ken Loach. Social, compromés, realista i dur.

Leo és una obra insòlita, molt propera a títols com Lola Montes de Max Ophüls o París bajos fondos de Jacques Becker, exemples d’un cinema que nteposa la veritat a tota consessió i que intenta entendre les controvèrsies limitacions de l’ànima humana dins d’un paisatge apocalíptic ubicat en una perifèria urbana habitada per immigrants, tallers clandestins, disminuïts psíquics i marginals social que lluiten per sobreviure.