Teatre Echegaray: dilluns 31 d'octubre de 2005

El primer gran projecte cinematogràfic del director alcoià Carlos Pérez Ferre va ser Héctor, l'estigma de la por (1982). La crítica ha definit esta pel·lícula com “una lliçó de por i agonia. La vida d’un personatge solitari, afeixugat per les seues obsessions i un recorregut per la desesperació que Ovidi Montllor va saber protagonitzar amb gran mestria”.

La història se centra en Héctor, un home solitari que viu a la muntanya i que només té contacte amb altre ser humà, el seu amic Antonio, que li porta menjar per a què subsistisca. Un dia, un personatge estrany comença a rondar la casa del protagonista i este acaba tancant-se en la vivenda, obsessionat en què és el seu pare que ha ressuscitat. Segons explicava el propi Pérez Ferre: “Les condicions climatològiques d’aquell rodatge ens van jugar una mala passada. Sobre la marxa vaig haver de reconstruir part del guió”.

Héctor va suposar per al director alcoià el reconeixement de la crítica i els festivals internacionals. Va rebre un premi a la millor fotografia a San Sebastián, una menció a la Mostra de València a la millor interpretació, el premi a la millor pel·lícula de l’any al Festival de Pamplona, el Gran Premi de la crítica internacional i el del públic al Festival de Cine de la Cultura Mediterrània a Còrsega. També es va projectar com a pel·lícula convidada en els certàmens de Berlín i El Cairo. Per contra, la cinta va tindre problemes seriosos per a la seua distribució i la seua estrena a Espanya.

Sis anys van haver de passar per a què Pérez Ferre s’embarcara a una nova aventura fílmica. Quimera va ser el seu títol i va ser un projecte circumstancial, ja que va aconseguir el suport ministerial, amb ple desenvolupament de la llei Miró. Tant Héctor com Quimera van ser escrites al mateix temps, però executades amb anys de retard. Este factor va influir en la seua repercussió, així com la història densa que contava la situació d’un suïcida i un matrimoni en trànsit de destrucció. A partir d’eixe moment es va obrir un impàs a la relació creador-indústria. I s’havia donat una introspecció al camp documental que va deixar títols com La Albufera de Valencia, problemática y ecosistemas valencianos.

Però el repte de la direcció va continuar més endavant amb films com Tramontana, que contava l’aventura d’un grup de colons sotmesos a les circumstàncies de l’època, la de la conquesta de València. Segons la crítica: “Tramontana ha arribat per recuperar a un director i enfrontar-lo al cine històric. Per tornar a descobrir la vertadera aventura del cinema”.

Nascut a Alcoi, en 1958, Pérez Ferre va xafar les primeres sales de projecció acompanyat de Gerardo Gormezano, amic de la infantesa i amb qui sempre ha compartit afició. L’atracció pel 7é art era només una forma peculiar de propiciar l’evasió personal. El seu primer contacte d’aficionat va ser a 1978, amb la realització d’un curtmetratge, El guarda, i que va escriure i dirigir. Un any després, va rodar Feliz Navidad i amb posterioritat, El mal de la cabaña, amb el qual rebria el segon premi del Festival de Cortometrajes de Murcia. La seua carrera només acabava de començar.

“Per aquella època estudiava psicologia, però el cinema m’atreia molt més. Un dia vaig rebre un encàrrec per a realitzar un documental de promoció d’un geriàtric. Vaig començar a rodar La antesala de la muerte. Quan vaig efectuar el muntatge em vaig adonar que havia aconseguit l’efecte contrari: un treball antipromocional, molt dur i de denúncia. Estava content perquè la realitat havia devorat la ficció”, explica el director alcoià.

José Luís Guerín va ser una peça clau per a què Pérez Ferre descobrira els 35 mil·límetres. Va ser la seua gran oportunitat per a conèixer el llenguatge tècnic del rodatge i introduir-se més i millor al món audiovisual.
Després de Tramontana va vindre el drama Best-seller. El premio (1996) i, actualment, treballa a una tv-movie titolada Viure sense por i està realitzant el making off de la pel·lícula Tirant lo Blanc del director Vicente Aranda, que s’estrenarà pròximament.