Teatre Echegaray: dijous 3 de novembre de 2005

Parlar de Furtivos ens porta a recórrer pàgines de la història cinematogràfica i real de l’Espanya de la transició i de la filmografia de José Luis Borau, un director definit per la crítica com “un director fora de norma”. Per a molts, és un títol que va marcar un referent, ja que la cinta, com moltes altres, va ser censurada pel franquisme i es va convertir en una lluita a favor de la llibertat. Per a altres, els vindrà de nou, per això cal recordar breument en què consisteix l’argument.

Ángel (Ovidi Montllor) és un caçador furtiu que viu a un bosc amb la seua mare (Lola Gaos), un personatge tirànic i violent. En un dels seus viatges a la ciutat coneix Milagros (Alicia Sánchez), una dona que ha fugit d’un reformatori i que és l’amant d’un conegut delinqüent anomenat el Cuqui (Felipe Solano). Ángel la protegeix i la porta a la seua casa. L’hostilitat de la mare cap a Milagros, així com l’atracció que Ángel sent per ella, unit a l’aspecte claustrofòbic entre els personatges, desembocarà en un drama.

Com bé va explicar Borau en el seu dia: “El bosc, oficialment en pau, però en el qual, sota mà, els animals i els homes estan envoltats de sang, crueltat i violència” és una idea que responia “a eixe atavisme històric que tendeix a identificar l’ideal d’Espanya amb un bosc continuat... eixe bosc és simbòlic del nostre país i de la nostra manera de viure”.

La censura va detectar les intencions soterrades de la pel·lícula i va decidir llevar-li 40 plànols a la cinta. Segons el mateix director, “jo no estava disposat a res semblant”. Com una mesura de pressió, José Luis Borau va intentar presentar el film en algun festival de cine internacional, mentre l’exhibia entre els crítics, que van encetar una campanya de protesta, segons arreplega el crític Diego Galán en l’article Censores contra un bosque, publicat en El País l’any 2003. Tal i com apunta, un bon exemple va ser la crítica de Jaume Picas a Fotogramas: “Parlem d’eixa extraordinària pel·lícula espanyola com si vostés pogueren veure-la al cinema més proper. Borau ha fet una pel·lícula bella, directa i brutal. Si dic que Borau és un dels pocs autèntics directors de cinema que hi ha a Espanya és perquè les seues obres no hi ha esborralls ni vacil·lacions. Furtivos no hauria de ser retocada”.

En els plans dels censors no entrava que la cinta fora seleccionada al Festival de San Sebastián, de manera que els censors van haver d’alçar la mà, per a no armar més rebombori, tot i que van suprimir dos plànols: un era la façana del govern civil de Segovia i, l’altre, uns breus nus femenins. La quarta cinta de Borau va arrasar a San Sebastián i fins i tot va aconseguir la Concha de Oro a la millor pel·lícula, de manera que va despertar l’interès d’altres països, com el festival de Londres i el de Chicago. La imparable trajectòria de la cinta va convertir la pel·lícula en la candidata espanyola a l’Óscar, i tot i que no va resultar finalista, el New York Post la va considerar una de les deu millors pel·lícules de 1978 estrenada a Estats Units.

La seua projecció només acabava de començar i va recórrer un gran nombre de països per a ser exhibida. Però tot no van ser facilitats i prompte va eixir una campanya de desprestigi per haver matat animals en el rodatge de la seua pel·lícula, de manera que el director prompte va sospitar que la campanya “no era per haver matat un gos” a la pel·lícula i va declarar a una entrevista: “Ja m’agradaria a mi que tots els morts que han hagut enguany a Espanya hagueren tingut més raó de ser que la del bitxo de Furtivos”, contestava en referència als afusellaments que va ordenar Franco, poc abans de la seua mort.

Esta pel·lícula la crítica l’ha situada en el punt d’inflexió entre la dictadura i la transició democràtica. En paraules de Mario Vargas Llosa és l’obra d’un autor que ha combinat “d’una manera totalitzadora, eixos ingredients tant dispars –instints sense domesticar, individualisme acèrrim, crueltat vertiginosa, innocència primitiva i context social estratificat prejudiciós- que han estat sempre present en la tradició realista que ha donat a la narrativa a Espanya la seua personalitat més acusada”.

Una sèrie de crítiques molt positives que es completen amb la visió agredolça del propi director, qui a un fòrum d’internet afirmava que “la pel·lícula va tindre un gran èxit tant artístic com econòmic, però he de confessar que em sent un poc xafat per aquella pel·lícula. Que la continuen recordant a la premsa o en el carrer tres dècades després té un sentit agredolç per a mi. Ni tan sols és la pel·lícula que més m’agrada. Per contra, els records del rodatge sí que són excel·lents perquè l’equip va mantindre unes relacions molt bones. Tot i que les condicions climatològiques van ser dures, el rodatge van ser unes setmanes inoblidables.

Això sí, no decep als seus seguidors, afirmant que la satisfacció més gran que li ha donat el cinema és: “Comprovar que algunes de les meues fantasies eren acceptades com a pròpies per molts espectadors”.