9a Mostra de Cine d'Ontinyent
Teatre Echegaray:
dijous 25 d'octubre de 2007 a les 19:30 h

---

Amb Fanny & Alexander estem davant d’una de les obres mestres de Bergman, que va obtindre en 1982, quatre Oscars a la Millor pel·lícula estrangera, fotografia, direcció artística i vestuari. La crítica ha coincidit en què aquest film, “té un caràcter de testament”, en el sentit de què arreplega brillant i amorosament els temes, els personatges, els estils, les preocupacions i la força estètica que van acompanyar el seu cinema des de 1945 fins el final. Sense ser un conglomerat de cites explícites, l’espectador pot descobrir els fils de les obres que coneix, que reprenen la ironia. Al mateix temps, posa en evidència la serena manifestació de maduresa d’un artista que ha marcat el cinema en la segona meitat del segle XX. A més, Fanny & Alexander és una obra que no sols viu de la inquietud ideològica, sinó que té un llenguatge propi: el film és un homenatge al cinema, al teatre, a la màgia, a la il·lusió i a la imaginació, a totes les coses a les quals Bergman va dedicar la seua existència.  

Fanny & Alexander és la història d’una gran família a una ciutat menuda sueca, a començaments del segle XX. Els personatges principals són dos xiquets que donen nom a la pel·lícula i que s’enfrontaran a la mort del seu pare. Al seu costat destaquen els personatges de la seua mare, Emilie, i la seua iaia paterna, Helena. Molts són els esdeveniments que van passant al llarg d’un any, alguns dolors i uns quants terrors. Tot i això la crítica ha qualificat el to de la cinta com “lleuger”.

La primera part és una espècie de comèdia plena d’ironia, admirable en les composicions, en la calidesa de la llum, en el to dels decorats i en les actuacions àgils. Però molt prompte entra en acció el Bergman obscur. Emilie i els seus dos fills abandonen l’ambient lluminós i tendre de la casa Ekdahl i se’n van a viure al món gòtic, estricte i contrastat de llums, de la casa del bisbe Vergerus. La pel·lícula es converteix en un duel entre l’obscurantisme i la il·luminació, un tema clàssic de Bergman. Les escenes a la casa del bisbe evoquen l’obra de Dickens, la situació de la infantesa humiliada. Però per al director, xiquet i artista són equivalents, per tant, el món de l’art no té cabuda en el cercle d’intolerància, traïció i humiliació que es respira a la residència episcopal.

Quan Bergman va portar a Venècia en 1983 la versió ampliada de la pel·lícula, d’una durada de cinc hores, Bergman va anunciar en roda de premsa que aquesta seria l’obra que tancaria la seua trajectòria cinematogràfica. El director suec explicaria més tard, en les seues memòries, que aquesta decisió corresponia al cansament que el mitjà fílmic provocava a la seua salut, derivat de l’elevat ritme de treball i la pressió que comporta la dedicació professional d’un director cinematogràfic. De fet, a partir d’aquesta pel·lícula, Bergman orientaria els seus esforços creatius cap al teatre i a la televisió, per tal d’aprofitar les potencialitats artístiques i expressives que li oferia un mitjà audiovisual adreçat a un públic anònim i molt més nombrós que el teatral i, fins i tot, que el cinematogràfic.

Un dels apunts interessants de la crítica és que el personatge d’Alexander és l’alter ego més clar que ha aparegut en tota la filmografia del realitzador suec. Tot i que la trajectòria fílmica de Bergman està carregada d’una profunda visió subjectiva de la realitat, reflectida en les vivències i reflexions dels personatges que apareixen en les seues pel·lícules, és en aquesta obra on es troba una expressió més clara, ja que el retrat psicològic que personifica Alexander correspon al del xiquet Ingmar i la infantesa del realitzador és, com demostren les seues memòries, l’etapa de la seua vida que originaria tot el desenvolupament de la seus filosofia de vida.

Per tant, Fanny & Alexander és un film en el qual la fantasia i la realitat s’entrecreuen. Un relat narrat des de dos punts de vista diferents, una serena i madura mirada retrospectiva al passat i una fantasiosa visió infantil sobre la realitat. Els dos narradors, el Bergman adult i el xicotet Ingmar/Alexander, es relleven en l’exposició del relat, configurant un bellíssim diari imaginat en el qual res és el que sembla, encara que tot siga possiblement cert.

Així, Bergman desfà en aquest guió el cabdell dels seus records d’infantesa, els reals i els imaginaris, els amargs i els feliços. I seran aquests últims els que aconseguiran triomfar i erigir-se com a base del missatge del film. De la mateixa manera que passava a les seues pel·lícules més lloades dels anys 50, Bergman aconsegueix transmetre un missatge esperançador. Tot i seguir demostrant que no existeix resposta a les preguntes existencials plantejades en tots els seus films. En definitiva, Bergman posa de manifest la convicció de què l’única cosa que pot donar sentit a les nostres vides és l’amor. El director sembla acceptar la impossibilitat de l’ésser humà per tal d’arribar a Déu. El silenci de Déu queda acceptat, encara que l’home haurà de conviure sempre amb els fantasmes de la seua ment.