Teatre Echegaray:
dimarts 31 d'octubre de 2006 a les 22:30 hores.
dissabte 4 de novembre de 2006 a les 18 hores.
diumenge 5 de novembre de 2006 a les 22:30 hores.

---

Goya al Millor director novell.

Familia és un film que entra en l’àmbit cinematogràfic de la farsa social. Ací es tracta una doble representació, on els rols socials i teatrals s’entremesclen, on es construeix una comèdia moral o “de les apariències”, les falsetats de la qual no fan més que revelar els mecanismes de les relacions socials, situades en l’àmbit de la cèlula familiar. Els dissimuls, les corteses i amoroses mentides, la repetició d’estereotips i altres elements més evidencien com la família es constitueix en un entramat de poders, hipocresies, renúncies i enganys, malgrat que els espectadors podem entendre que eixos són els peatges que han de pagar els solitaris per poder tindre família pròpia el dia del seu aniversari, sols eixe dia, el preu d’un solitari que no renuncia a convertir-se en tirà i botxí perquè eixe és el rol preeminent que ha triat ell mateixa en aquesta farsa: qui paga mana.

Una certa voluntat entomològica, d’estudi dels personatges com si foren cuques rares, recorre la cinta i aproxima l’autor a l’humor bunyuelià, un humor que si no el mires amb certa distància deixa de ser-ho per convertir-se en una punyalada que fa molt de mal, una mirada trista i àcida del que pot arribar a fer un ésser humà negat per les aigües de la més absoluta solitud –no sabem si volguda o concedida per la meteixa existència- i la més trista desesperació per aconseguir allò que no posseïx.

En certa mesura, podríem caracteritzar el primer treball de Fernando León de Aranoa amb adjectius com sorprenent pel plantejament, profund per les intencions, malenconiós per la posada en escena i elegant pel tractament dels personatges i de les situacions. Tots ells es barregen per aconseguir superar una dificultat òbvia de la pel·lícula: La reducció de la narració fílmica a un únic escenari (la casa on habita el solitari protagonista, Juan Luis Galiardo); i el repte de lligar un conjunt de microsituacions dispars derivades d’una única situació base o plantejament, convertint el caos d’una vida suposadament ordenada en un film coral que flueix, malgrat tanta dificultat i tants actors, amb agilitat. Aquestes dificultats, superades amb notable solvència, ens aproximen a una obra quasi teatral, el teatre de la vida, encara que siga tan particular i fronterera com la que ens narra.