El Teler-Cines Yelmo:
divendres 31 d'octubre de 2008 a les 18:00 h
dissabte 1 de novembre de 2008 a les 20:15 h

---

Després de l’escàs èxit comercial de ‘Terroríficamente muertos’ (Evil Dead 2, 1987), la segona part del seu monumental èxit, ‘Posesión infernal’ (The Evil Dead, 1982), Sam Raimi, sense dubte, es va veure en l’obligació de produir una cinta comercial que li tornara el favor del públic i que seria el quart llargmetratge de la seua filmografia. És d’ahí d’on eix ‘Darkman’, una pel·lícula bassada en una idea original del propi realitzador, que s’inspira en mites previs del cinema de terror com ‘El Fantasma de la Ópera’ o el Vincent Price de ‘Los crímenes del Museo de Cera’ (Houseof Wax, 1953). Tot això contat amb una estètica que beu del ’Batman’ (Batman, 1989) de Tim Burton -la música de Danny Elfman ajuda a percibir aquesta inspiració- i una modulació fatalista obertament inspirada en la saga de ‘Frankenstein’, de Terence Fisher per a la Hammer, particularment l’obra mestra ‘El cerebro de Frankenstein’ (Frankenstein Must Be Destroyed, 1969). La història de Darkman mescla l’humor negre i salvatge amb el trepidant ritme d’un film d’aventures fantàstiques. Una hora i mitja és temps més que suficient per a que el director faça una radiografia del personatge del científic, Peyton Westlake. Un pobre home que, després d’una explosió queda desfigurat. És de ‘El cerebro de Frankenstein d’on pren la idea eixa del científic sense identitat, a partir de la pèrdua del seu propi reconeixement davant l’espill i que ha de fugir de la seua dona, desesperat. D’ahí, a transformar-se en el venjador Darkman només hi ha un pas. Un home obscur, habitant de les ombres i dins d’una roba peculiar, amb una manera particular de caminar i la una silueta arquejada. El protagonista és un heroi amb molt pocs trets de superheroi. De la mateixa manera que Batman, no te cap super poder. Només compta amb la seua intel·ligència i els seus experiments científics per a venjar-se dels seus enemics. I com Batman o Spiderman es tortura mentalment lamentant-se per la seua desgràcia. És subtil i descarnat al mateix temps.

Per fortuna, Raimi decideix proposar aquest divertit espectacle d’acció, horror i compassió amb un apreciable respecte al públic, amb el sorprenent sentit de l’agilitat visual i amb unes el·lipsi de transició senzillament magistrals. El conjunt es veu reforçat per la ja nomenada música de Danny Elfman que, en la seua inspiració de la partitura per a ’Batman’, va aconseguir notes originals i brillants; també cal destacar la brillant fotografia de Bill Pope d’exacerbat cromatisme, que ens remet als còmics de la EC dels anys 50 -el còmic, altra de les influències de Raimi; però el remat el posa un sòlid repartiment, amb Liam Neeson com el torturat personatge principal, Frances McDormand i Larry Drake. Tot i això, el pressupost de la cinta és modest i Raimi no intenta dissimular-ho en absolut. Al contrari, aprofita per omplir la pel·lícula de transparències al més pur estil de Hitchcock i, de manera intel·ligent li atorga certs paral·lelismes amb ‘Vértigo’.En la relació de cites cinematogràfiques també cal ressenyar la sàtira que fa del home de llanda de ‘El mago de Oz’.

La crítica ha coincidit en que una revisió d’aquest treball, amb el pas del temps, no ha minvat el seu esperit ‘gamberro’ i ple de referències cinèfiles.”És un còmic que no està basat en cap còmic i en el què el realitzador aboca el seu coneixement cinèfil. Un treball creat directament per a la gran pantalla, tot i que està ple d’homenatges als superherois que han nascut en format de tebeo. Una xicoteta joia que es manté igual de fresca que el primer dia”.