Teatre Echegaray: diumenge 30 d'octubre de 2005

Carles Mira és expulsat de l’Escuela Oficial de Cinematografía a Madrid per recolzar una vaga, la seua tasca artística començà al teatre. Fou ajudant de direcció dels muntatges teatrals de José Luís Gómez. Al cinema va arribar precisament de la mà de la literatura i el teatre i després d’una estança a Londres on va descobrir Buñuel i el free cinema.

Carles Mira va ser un director eminentment mediterrani, molt apegat a un tipus de cultura arrelada a les nostres terres i va defensar la mediterraneïtat i la ironia com a eixos fonamentals de la seua filmografia. El cinema de Mira és una aposta per la transgressió i el desori, el director sempre va fugir del cinema que bloqueja la ment dels espectadors.

Després de les crítiques al seu primer llarg “La portentosa vida...” Mira va decidir contraatacar amb Con el culo al aire, un sainet que amb la fórmula del cinema popular es converteix en una paràbola dels anys 70-80 prenyada de referències folklòriques i molt, però que molt sarcasme. Rodada íntegrament a la ciutat de València, alguns mestres, en aquell temps alumnes de magisteri, van ser convidats d’excepció a part del seu rodatge, ja que les escenes del manicomi es rodaren a un antic edifici de la zona de Mestalla, aleshores seu de la Banda Municipal de València (no hi havia orquestra i del Palau de la Música ni projecte) on també en una ala de l’edifici s’acollien els alumnes que no cabien ni a la Normal, ni a la Fonteta. Aquestes manques les sabia aprofitar molt bé el director per acoblar-les al poti poti de l’argument ficcional. Mira utilitzà aquest manicomi com a microcosmos per fer una divertida sàtira de la societat i ho va fer amb la seva vitalitat i sentit del festiu, desdramatitzant el sexe i la mort i utilitzant la cultura popular de les seues pròpies arrels.

Ovidi Montllor mantenia una amistat regular amb Carles Mira del qual va dir “... és el director que ha practicat amb més intensitat el cinema valencià, és el seu cinema el que mostra major intenció. Sense voler pontificar, de tota manera, un cinema que es puga considerar socialment valencià no es dóna, el cinema de Berlanga, per molt que rode a Peníscola o Alfafar, no es pot considerar sociològicament valencià”