Teatre Echegaray:
dimarts 31 d'octubre de 2006 a les 22:30 hores.
dissabte 4 de novembre de 2006 a les 22:30 hores.

La història passa als primers mesos de l’any 2001, a Nurio, una petita població indígena de l’altiplà mexicà, on els seus habitants es preparen per rebre els participants de la marxa promoguda per l’Ejercito Zapatista de Liberación Nacional (EZLN) en el seu camí des de l’Estat de Chiapas fins a la capital del país, Mèxic DF, amb el propòsit de reconèixer els drets culturals de la població indígena. Una pel·lícula documental que inclou una entrevista amb el subcomandant Marcos, que s’ha convertit en el portaveu de les reivindicacions indigenistes i en tot un símbol de l’antiglobalització.

El guionista i també director Fernando León de Aranoa, satisfet, després de la seua tasca en La espalda del mundo, i carregant amb unes idees polítiques que a ningú se li escapen, construeix amb Caminantes, un breu documetal que no arriba a l’hora de duració i que ofereix un enfocament molt creatiu, estimulant i original de la marxa zapatista, amb el propòsit de presentar al govern de la república les reivindicacions dels silenciats en les democràcies «postsocials», és a dir, els que tenen menys diners. León de Aranoa glossa en a penes seixanta minuts els dies previs a l’arribada del subcomandant Marcos i tota la seua cohort de seguidors a un municipi indígena de P’Urhepecha, una de tantes zones deprimides de Mèxic que presenta un alt índex d’emigració i innegables mostres de pobresa. Al costat d´aquestes imatges, es donen cita des de la professora del col·legi fins a un speaker, passant per grangers i músics, intercal·lant-se les declaracions del subcomandant Marcos, prolixes en paràboles i al·legories, en un to mesiànic que atrau per mancar, com en el seu moment Jesús, de qualsevol filiació econòmica, religiosa o política.

Encerts tots aquests ressenyats d’un guió que és capaç de condensar en menys d’una hora un document emocionant de la penosa vida que han de sofrir aquells a qui només se’ls mira per a demanar-los el seu vot. Hi ha, encara, un encert més en aquesta història, i és (com s’encarrega de remarcar el documental en el seu tancament) evitar el costat folklòric de la trama (que també el té, sens dubte) per a generalitzar el missatge que propugna aquest Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional a gents de tota raça, estrat social o religió.

Un documental interessant en aquests temps en què pareix que allò que va anomenar Derrida «la crisi dels grans relats» ha derrocat la idea de progrés en pràcticament tots els àmbits de les nostres vides excepte en el capitalisme. Un documental formulari en la seua posada en escena, però els continguts del qual mereixen la pena de ser exposats per seguir assentint quan s’afirma que, com diu el subcomandant Marcos, el capitalisme és el capità d’aqueix vaixell que es va afonant i del que va tirant tot allò que no li produeix rèdit, que considera superflu. Aqueix vaixell, que és la societat, acabarà en el fons del mar. Però amb ell, el capità.