Teatre Echegaray:
dimecres 1 de novoembre de 2006 a les 22:30 hores.
diumenge 5 de novembre de 2006 a les 18 hores.

---

3 Premos Goya: Millor director, Millor guió, Millor actriu revelació.

Tot i ser Barrio un dels títols que va començar a donar ressò al director Fernando León de Aranoa volem recordar breument de què parlava aquesta història social que cal situar a l’origen de la seua filmografia (va ser el segon llargmetratge que va dirigir) i que ha marcat la seua trajectòria, més de personatges que d’artificis tècnics.  Javi, Manu i Rai són tres adolescents d’un barri perifèric i estan condemnats a passar l’estiu llarg al suburbi. Es dediquen a parlar de xiques i a compartir els seus secrets. Veuen com totes les famílies tenen diners per tal d’anar-se’n de vacances, excepte les seues. Amb tant de temps lliure el que faran és introduir-se poc a poc en el món de la delinqüència com un entreteniment més. El que passa és que continuen somiant en agafar un vaixell dels que s’anuncien a les agències de viatge i eixir del barri i veure la mar.

Una història propera que parla d’alguns dels problemes més habituals a les nostres ciutats i que estan passant diàriament.

Com hem nomenat, Fernando León de Aranoa posa especial atenció en els personatges, principals elements dels seus guions amb rigor narratiu. Segons explica: “Els paradisos amb els quals somien Manu, Javi i Rai no estan tan lluny. De tindre’ls al seu abast els separa una autopista, 1.200 euros de renda, un pare sense treball, una habitació compartida i quaranta metres de protecció oficial. Seguts al banc del seu parc, les mans en les butxaques buides i els peus en terra, els tres amics diuen no a les drogues. I li diuen no al cinema i a les discoteques, a jugar al tennis i a passar unes vacances als Pirineus. Asseguts al banc del seu parc li diuen no a tot, senzillament perquè no poden dir altra cosa”.

El barri també pot considerar-se un personatge més i el director va estudiar molt bé les localitzacions per tal d’ubicar la història al lloc més adient: “Aquest és un barri gris, hermètic, de grans edificis grisos, de ciment i passadisos soterranis, d’arquitectura impossible, sense arbres, quasi sense comerços, sense trossos de cel. Fet a cop de formigonera. És un barri d’immigració, d’atur, de reixes en les finestres, de por, de televisors a tot volum i de roba estesa. Un lloc amb pilars de la M-40, trànsit ràpid que passa apressa sense detindre’s mai al barri. Però és també un barri dur, honest i orgullós. Un barri baix amb el cap ben alt”.

Hi ha un altre element acurat a Barrio, que als melòmans no els passa desapercebut. “La música que s’escolta a les habitacions compartides, que recorre els corredors i travessa les parets estretes, que ressona en els patis interiors competint amb televisors, discussions familiars, crits dels xiquets entre la roba estesa i les finestres enreixades de les cases, obertes a l’aire immòbil de l’estiu”, explica el director i afegeix que eixa música ja pertanyia a la pel·lícula abans de rodar-la: “Perquè l’escoltava mentre escrivia els diàlegs, que em va acompanyar després pels barris recercant llocs on havia de transcórrer la història”. A més, el director va ambientar amb salsa els paradisos tropicals amb els quals somien els joves, fent-los realitat entre edificis i solars i palmeres de mentida tretes d’un aparador de l’agència de viatges. També apareix la música que toca una família de gitanos entre les vivendes, la cabra per les escales, els xiquets plorant... “Altres cançons van arribar després composades per Hechos contra el decoro, a partir de tres converses un parell de nits a Lavapiés i un premuntatge van trobar el so de la pel·lícula.

La crítica manté que en les seues pel·lícules no hi ha enquadraments rebuscats ni trampa de guió. Eixa humilitat a l’hora de contar les històries li permet això: posar tota l’atenció en el que està contant i Barrio és el primer exponent d’eixa línia que pel moment ha anat potenciant. “Mire més als personatges i tracte de què la trama que els sustenta siga el més invisible possible. Intente que els andamis que subjecten tot eixe edifici, que és una pel·lícula, no siguen perceptibles perquè això distancia a l’espectador de la història”.

Aquest plantejament no vol dir que el director s’oblide de la tècnica, segons ell mateix reconeix: “Li done més importància de la que pot parèixer a primera vista, si algú mira les meues pel·lícules ha de saber que planifique, dibuixe les escenes, de fet vaig ser dibuixant abans que cineasta. El que intente fer és una planificació molt transparent, que no es veja la càmera per tal que la història arribe a l’espectador el més nítida possible”, afegeix León de Aranoa.