El Teler-Cines Yelmo, horaris aproximats:
dijous 18 de març de 2010 a les 22:30 h
divendres 19 de març de 2010 a les 22:30 h
diumenge 21 de març de 2010 a les 20:45 h

---

Per tercera ocasió, Ventura Pons, el director català que tan aprecia el cine club Utiye -que va gaudir del plaer de la seua presència a Ontinyent- adapta una novel·la de Lluís Anton Baulenas, el que ja va fer en Amor idiota i Anita no perd el tren. És la història d'Anna (Maria Molins), excol·laboradora en una ONG a l'Àfrica, que treballa com a vigilant de seguretat en un sanatori dels afores de Barcelona. Un dia, decideix deixar el seu marit (Miquel Sitjar) i s’instal·la en la roulotte ambulant del seu amic Carducci (Albert Pérez), zelador de l'hospital. L’Anna viu a un càmping però acaba farta del vigilant que l'assetja (Óscar Rabadán), per la qual cosa, amb l'ajuda d'una parella d'estrangers, l’apallissen i se'n va. S'instal·la a l'aparcament d'una gasolinera i allà fa amistat amb el quiosquer (Marc Cartes) i amb el matrimoni d'una catalana (Mercè Pons) i un indonesi que dirigeixen el restaurant. S'alterna tot això amb imatges de les guerres que assolen l’Àfrica i on Anna va ser amb l'ONG veient les massacres d'uns i altres. Un dia arriba a l'hospital un misteriós ferit, enviat pel jutjat, Giró (Roger Coma), i ella es fixa en ell obsessivamen. El títol original de la novel·la, Àrea de servei, va ser canviat pel més expressiu A la deriva. La crítica ha destacat que Pons aconsegueix una història amb ganxo i sense prejudicis. Cal anomenar els papers secundaris de Boris Izaguirre, fent d'escriptor, i un insòlit Fernando Guillén, com un pacient de l'hospital que només pot parlar amb grunys.

El propi Ventura explica com va arribar a plantejar-se el projecte. “Les dues pel·lícules que he fet emparades en la fabulació del gran Baulenas van funcionar molt bé, tant artísticament com comercial. No és d’estranyar que tinguera ganes de tornar a treballar amb el mateix escriptor, ja que en les dues històries precedents m’havia sentit molt bé com a narrador”.

En els últims anys el director ha continuat llegint les novel·les de Baulenas fins que va arribar a les seues mans la seua última obra, Àrea de servei. “Em va agradar el germen del relat, però, honestament, no li vaig veure la trasllació cinematogràfica i així li ho vaig dir”, argumenta el realitzador.

Per al propi director “la principal atracció s’arrela en la descripció d’uns personatges enfrontats, d’una forma molt peculiar, a un tema universal, la necessitat de l’altre. A la vegada, presenta subtemes igualment riquíssims, apassionants, molt presents en quasi totes les meues pel·lícules, com l’amistat, el desassossec i el desarrelament. Així que, altre vegada, torno a centrar-me en un dels meus temes predilectes, la necessitat de l’altre, però plantejat des d’una desesperació, un desarrelament malaltís, que caracteritza la protagonista”.

Pel que fa a la tècnica, Ventura Pons ha utilitzat la càmera en mà, per tal de deixar palés el missatge del film: l’ansietat de trobar-se un mateix buscant un sentit a la vida. “I això em porta a plantejar-me la pel·lícula d’una manera aparentment casual, malgrat que en realitat, tot estiga molt preparat, com sempre. A la història de l’Anna li toca passar de la cal·ligrafia estilística, sense perjudicar la planificació. Ha de semblar com si la càmera vagi buscant amb ella, amb els seus ulls, amb la seva mirada, amb el seu sentiment, però sabent sempre el que jo, com a narrador, necessito ensenyar, lliurement. Això respecte al que li passa al seu retorn al nostre món occidental”.