El Teler-Cines Yelmo, horaris aproximats:
dijous 18 de febrer de 2010 a les 22:30 h
divendres 19 de febrer de 2010 a les 22:30 h
diumenge 21 de febrer de 2010 a les 20:30 h

---

Nomina amb 3 Goyes: Millor Actriu Revelació, Millor Guió i Millor Fotografia.    
                    
            Tres personatges: dos hòmens que bordegen la quarentena i una dona un poc més jove, i una sola nit. Tres tipologies prou ben perfilades i una unitat de temps concreta que es fractura en tres parts, corresponents al punt de vista de cadascun dels tres personatges, tres amics que celebren un reencontre després d’un temps sense veure´s. Eixe és l’esquema i l’entramat de l’obra. El reencontre dels col·legues es produeix en una nit que hauria de ser productiva per tal de recuperar alguns automatismes emocionals dels velsl temps definitivament perduts.

Cadascun dels tres personatges, Julio (Guillermo Toledo), Manuel (Tristán Ulloa) i Ana (Blanca Romero), sembla ben instal·lats en la seua maduresa. O això és el que ells creuen. A mesura que parlen, recorden, mengen, beuen vi, intimen, destarifen i esnifen més ratlles de les aconsellables, atravessant restaurants, bars, pubs i discoteques de moda, comencen a eixir a relluir les moltes insatisfaccions que habiten la seua vida, eixa plaent, còmoda i perfecta existència que, se’ns revela, no ho és tant. I encara que podria dir-se que els tres, especialment els dos hòmens, són presoners d’un descomunal complex de Peter Pan, la realitat és molt més pertorbadora i més fosca: no és que no vulguen créixer, és que han crescut molt malament. Els films de reencontres generacionals han sovintejant en els últims anys; les reunions de vells companys d’institut o el funeral per un amic mort són l’excusa dramàtica perfecta per a què els companys d’antany tornen a veure’s les cares i, mirant-se els uns als altres, s’accepten o refusen individualment després de creure que havien triomfat en la vida. After es limita, però, sols a tres persones, a tres personatges, per la qual cosa el director pot treballar millor cadascun d’ells i abandonar la idea de la coralitat generacional; aquesta no és una pel·lícula sobre una generació, sinó el retrat-tipus d’un tercet de personatges a la deriva. En el fons, és una mena de relat-suïcidi: els tres saben que amb aquest reencontre retornaran els sentiments que havien silenciat i afloraran les frustracions acumulades ja que, la cita nocturna, és una fugida enlloc, una fugida al no-res en la qual tots tres col·laboren amb totes les seues forces.