Ingmar Bergman
14-7-1918 - 30-7-2007

Segon fill d’un pastor luterà va arrossegar al llarg de tota la seua vida l’estricta educació religiosa de la seua infantesa. Conceptes luterans com pecat, confessió, càstig, perdó i redempció van ser temes implícits en tota la seua obra cinematogràfica.

Llicenciat en Lletres i Història de l’Art a la Universitat d’Estocolm, va començar la seua carrera artística com ajudant de direcció al Teatre de l’Òpera Reial de la capital sueca. D’eixa primera etapa teatral li ve la influència d’Henrik Ibsen i d’August Strinberg (el director mai es desvincularia del teatre, fou director dels teatres de Helsinborg (1944-1948), de Goteborg (1946-1949) de Malmö (1954-1963) i del reial Teatre Dramàtic d’Estocolm a dues etapes (1963-1966) i (1985-1995)) influència que es tradueix en les atmosferes angoixants i els personatges desesperançats de les seues obres. El seu pas al cinema fou immediat, ja que el cinema suec sempre ha estat dirigit per gent que provenia del teatre i, així, a principis dels anys 40, va començar a treballar com a guionista per a l’Svensk Filmindustri. El cineasta Alf Sjöber va dirigir el seu primer guió l’any 1944, Tortura, basat en un record personal del, aleshores, guionista, Bergman: el terror que li inspirava un dels seus antics professors a la seua primera etapa d’internat a Estocolm.

Bergman debuta com a director l’any 1945 amb Crisis. Al principi de la dècada dels 50 va rodar dues brillants històries d’amor que exaltaven a la vegada l’esplendor de l’estiu suec i els focs efímers de la passió: Juegos de verano (1950) i Un verano con Mónica (1952), pel·lícula on Harriet Andersson desbordava una exultant plenitud sexual .

L’èxit d’aquests films van situar a Bergman dins d’una posició privilegiada a la cinematografia sueca, mentre a la resta d’Europa se’l començava a vore com una figura emergent. Des d’aleshores, dos temes s’entrecreuen constantment a la seua filmografia: un reflexiu i filosòfic, analitza l’angoixa d’un món que s’interroga sobre Déu, la dicotomia Be/Mal i, d’una forma més general, sobre el sentit de la vida; i un segon, càustic, brillant i també un pèl satíric, on va teixint subtils variacions sobre la incomunicació a les relacions de parella.

Les seues obres destaquen per una narrativa deliberadament lenta, amb un muntatge de plans-seqüència perfectament estructurats i mesurats per a què l’espectador tinga temps suficientment de capturar tot/s el/s sentit/s de la narració. Bergman era capaç de traure dels seus actors tota l’expressivitat imaginable i inimaginable, alguns mai han ratllat a tanta altura com a les seues obres (Harriet Andersson, Bibi Andersson, Ingrid Thulin, Erland Josephson, Gunnar Bjömstrand) altres gaudiren de projecció internacional després de fer-se famosos amb les pel·lícules del director suec (Liv Ullman, Max Von Sydow). Altra característica dels seus films és la nitidesa de les imatges servides pels directors de fotografia Gunnar Fisher primer i per Sven Nykvist a partir de El manantial de la doncella, i és que a Bergman li agradava estar envoltat per un equip de treball fix, professionals i amics que entengueren la seua personal filosofia de treball, un equip composat pels actors esmentats, a més de Stig Olin, Binger Malmsten, Eva Dahlbeck, Maj-Britt Nilson, el decorador Per Axel Lundgren, el músic Erik Nordgren i el muntador Oscar Rosander.

Bergman és també autor de dos llibres autobiogràfics, un centrat més en la seua vida; Llanterna màgica (1988), i altre en la seua obra; Imatges (1990), si bé a Espanya és referent l’estudi del professor Juan Miguel Company editat a Cátedra Ingmar Bergman (quarta edició, de febrer de 2007).

Ingmar Bergman va morir la vesprada del 30 de juliol, a la seua estimada illa bàltica de Farö a l’edat de 89 anys, poques hores després moria el cineasta italià Michelangelo Antonioni als 94 anys d’edat. Bergman va descobrir la illa de Farö el 1969 quan cercava exteriors per a Com un espill, des d’aleshores no sols seria l’escenari lluminós de moltes de les seues pel·lícules (Bergman solia rodar a l’estiu) sinó que es convertiria en el seu refugi des de 1965 després del rodatge de Persona.

Per als que encara vam arribar a l’època daurada dels Cineclubs (anys 60-70) possiblement no trobem altre director més representatiu d’aquest àmbit, junt a etapes concretes d’Antonioni o de Losey, junt als cinemes de l’Est que començava a filtrar la censura, els grans clàssics japonesos, els primers i veritables independents nord-americans i els representants aleshores d’un nou cinema espanyol (Bardem, Saura, Erice) que lluitaven per obrir llum a l’enfosquit i gris panorama intern, junt a tots aquests qualsevol film de Bergman enriquia la programació anual dels Cineclubs. L’Utiye Cinema vol rendir aquest minúscul però emotiu homenatge al cineasta suec en la 9a Mostra de Cinema d'Ontinyent. I acomiadem aquest menut opuscle amb unes paraules del director que resumeixen breument la seua actitud humana i artística: “Tot el que he fet a la meua vida ha sigut emocional, i emocionalment ho he entregat a les meues pel·lícules. Aquestes poden crear emocions per als espectadors que les veuen i les reben. De vegades, poden arribar fins i tot a ser negatives, i és que el que més deteste a la vida és la indiferència”

FILMOGRAFIA:
1945: Crisis (Kris).
1946: Llueve sobre nuestro amor (Det regnar på vår kärlek).
1947: Mujer sin rostro (Kvinna utan ansikte), Barco hacia la India (Skepp till India Land). 1948: Música en la oscuridad o Música en la noche (Musik i Mörker), Ciudad portuaria (Hamnstad), Eva (Eva).
1949: Prisión (Fängelse), La sed (Törst).
1950: Hacia la felicidad (Till glädje), Cuando la ciudad duerme (Medan staden sover), Esto no puede ocurrir aquí (Sånt händer inte här), Divorcio (Frånskild), Juegos de verano (Sommarlek).
1952: Tres mujeres (Secretos de mujeres) (Kvinnors väntan), Un verano con Mónica (Sommaren med Monika).
1953: Noche de circo (Gycklarnas afton).
1954: Una lección de amor (En lektion i kärlek).
1955: Sueños (Kvinnodröm), Sonrisas de noches de verano (Sommarnattens leende).
1956: El séptimo sello (Det sjunde inseglet), La última pareja que corre (Sista paret ut).
1957: Fresas salvajes (Smultronstället), En el umbral de la vida (Nära livet), El rosto (Ansiktet).
1959: El manantial de la doncella (Jungfrukällan).
1960: El ojo del diablo (Djävulens öga).
1961: Como en un espejo (Detrás de un Vidrio Oscuro) (Såsom i en spegel), El jardín de las delicias (Lustgården).
1962: El silencio (Tystnaden).
1963: Los comulgantes (Luz de Invierno)(Nattvardsgästerna).
1964: ¡Esas mujeres! (För att inte tala om alla dessa kvinnor).
1966: Persona (Persona).
1968: La hora del lobo (Vargtimmen), La vergüenza (Skammen).
1969: Pasión (La Pasión de Anna) (En passion).
1971: La carcoma (Beröringen).
1972: Gritos y susurros (Viskningar och rop).
1974: Secretos de un matrimonio (Escenas de la vida conyugal) (Scener ur ett äktenskap).
1975: La flauta mágica (Trollflöjten).
1976: Cara a cara (Ansikte mot ansikte).
1977: El huevo de la serpiente (Ormens ägg/Das Schlangenei).
1978: Sonata de otoño (Höstsonaten).
1980: De la vida de las marionetas (Aus dem Leben der Marionetten).
1982: Fanny y Alexander (Fanny och Alexander).
2003: Sarabanda (Saraband).