Ovidi Montllor Mengual
Alcoi 4-2-1942 - Barcelona 10-3-1995

7a MOSTRA DE CINEMA D’ONTINYENT
Ovidi Montllor
Alcoi 1942 - Barcelona 1995

El 2005 fa deu anys que un càncer d'esòfag va apagar la vida d'Ovidi Montllor, després d’haver-li pres la veu.
Nascut a Alcoi el 4-2-1942 i mort a Barcelona el 10-3-1995, va passar més de vint-i-cinc anys cantant poetes i cançons seues, fent teatre, sobretot al principi, i cinema, cap al final. Amic dels seus amics, enamoradís, divertit encara que tenia cara d'home trist, irritat amb els polítics de la transició, que el van bandejar, a ell i a la majoria de cantants que continuaven fent denúncia, Ovidi Montllor ha deixat moltíssims records als qui el van tractar. Els amics que van tractar l’Ovidi coneixen la seva singularitat, la seua actitud combativa i les dificultats que va tindre per fer la seua carrera artística. Però, per sobre de tot, en valoren les cançons i els poetes que va musicar, perquè són tota una declaració d’intencions i formen el seu llegat. Un llegat personalíssim, elegant, popular, profund, que ara també se’ns presenta com una autobiografia excepcional: la tendresa de l’imaginari del seu Alcoi, la mala llet contra les injustícies, la sensibilitat per penetrar i entendre i difondre uns poetes que va fer seus.

Explica la llegenda que, cap el 1967, ja instal·lat a Barcelona, l'Ovidi va assistir a un recital de cançó que el va impactar tant que, en haver tornat a casa a peu, va començar a escriure la seua primera cançó: La samarreta. Tenia una lletra simbòlica: l’Ovidi provenia d’una família amb molt pocs recursos i de pare anarquista empresonat per la dictadura. «Jo sóc fill de família molt humil. Tan humil que d’una cortina vella una samarreta em feren: vermella. D’ençà de llavors, per aquesta samarreta, no he pogut caminar ja per la dreta. He hagut d’anar contra corrent perquè jo no sé què passa, que tothom que et ve de cara porta el cap topant a terra».

La seua vinculació a la cançó es va produir després de dedicar alguns anys a la interpretació teatral en el grup La Cazuela d’Alcoi i, des de 1966, en Barcelona en el Teatre Independent.

La seua arriba a la gran pantalla va ser de manera casual, a l’acceptar una invitació de Francesc Betriu per participar en Furia española, en un xicotet paper de tartamut. Un any després la també valenciana Lola Gaos va proposar a José Luis Borau la possibilitat que Ovidi interpretara el paper del seu fill en Furtivos, pel·lícula espanyola que va ser la més important de 1975.

Aquest èxit per l’Ovidi no es va repetir en les posteriors produccions en les quals va participar, el que fa suposar que la seua carrera d’actor de cine no ha rebut el tracte que es mereixia després d’un inici tant brillant i positiu.

Ovidi Montllor no va voler quedar enquadrat en el personatge de Furtivos, desestimant papers que no li aportaren altres perfils interpretatius. Posteriorment, el mateix Ovidi va dir: «Seleccionava molt la meua aparició en pantalla. Després em vaig penedir, perquè el temps m’ha demostrat que treballant és l’única manera d’aprendre i treballar en el cine és difícil».

La nova cançó, de Bellmunt; La ciutat cremada, d’Antoni Ribas; La siesta, de Jorge Grau; La oscura historia de la prima Montse, de Jordi Cadena i Soldados, d’Alfonso Ungría, l’incorporaren, en només dos anys, a un variat catàleg de papers. En 1977 participa en el primer llargmetratge de Carles Mira La portentosa vida del pare Vicent, mantenint amb este director una amistat regular. També treballa amb dos directors valencians més: Carlos Pérez Ferre i Toni Canet.

A una mitjana de tres o quatre pel·lícules per any Ovidi Montllor treballa amb els directors més significatius del moment: Imanol Uribe, Antonio Drove, Jaime Camino, Josep Maria Forn, Luis Cortés, Jordi Bayona, Eloy de la Iglesia, Jaime de Armiñán, José Luis Cuerda, etc. i, amb alguns, repeteix com José Luis Borau que el sorprén en elegir-lo per a La Sabina, al no tindre, Borau, costum de repetir amb els actors. També amb Carles Mira va rodar una segona pel·lícua Con el culo al aire.

A Ovidi li agradava fer cine: «M’agrada molt l’ofici d’actor de cine, interpretar davant la càmera em resulta més agradable que en el teatre, la festa dels canvis d’escenaris en una pel·lícula és molt estimulant. Has de fer-ho bé des del primer moment, és dur, més dur que el teatre, perquè en un segon has d’estar a cent i donar la interpretació».

Va ser guardonat en la Mostra de València Cinema del Mediterràni amb el premi al Millor Actor per la seua interpretació en Héctor (1982) i en el Festival de Cartagena de las Indias pel seu paper en Soldados d’Alfonso Ungría.

Des de l’Utiye, amb les nostres modestes possibilitats d’aficionats, volem donar a conéixer la seua vessant d’actor de cine, per la qual cosa la 7a Mostra l’hem dedicada a l’Ovidi Montllor, amb la projecció d’una selecció, d’entre les més de cinquanta pel·lícules en les quals va participar, gràcies a elles podrem gaudir, amb la màgia del cine, de la seua companyia, la seu veu, la seua presència. Seran sis pel·lícules i dos documentals que volem que siguen representatius de la seua vàlua davant la càmera, són pel·lícules que ens ha suposat una llarga recerca en filmoteques, productores i distribuïdores per tal d’aconseguir-les, alguna d’elles, còpia única i en condicions un tant precàries, altres inèdites o poc conegudes, per la qual cosa considerem que tenim una ocasió immillorable de poder veure reunit un material cinematogràfic que suposa un document per si mateix.

 

 

 

 

 

 

 

 

El Cine Club Utiye vol agraïr a les revistes ENDERROCK i FOLC la seua col·laboració en esta Mostra dedicada a Ovidi Montllor, així com a VILAWEB pel seu monogràfic de l'Ovidi.